Irresponsabilitats compartides

Després de més d’un any de con­fi­na­ment i el fet que la poli­cia entrés sense con­sen­ti­ment o auto­rit­zació judi­cial en dife­rents pisos de Madrid per des­mun­tar fes­tes pro­hi­bi­des, plan­teja un dilema subs­tan­cial entre lli­ber­tat indi­vi­dual i res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva en l’actual esce­nari de limi­ta­ci­ons de drets per a la pro­tecció de la salut. El pri­mer que cal cen­su­rar sense pal·lia­tius és la cele­bració d’acti­vi­tats que infrin­gei­xen les nor­mes esta­bler­tes pel decret que regeix l’estat d’alarma. Per raons òbvies: les con­cen­tra­ci­ons mas­si­ves en locals tan­cats expan­dei­xen els con­ta­gis i les per­so­nes que han per­dut la vida o les que ara mateix estan llui­tant a les UCI en són una clara mos­tra. Així ho per­cep la majo­ria de la ciu­ta­da­nia, que accepta les orde­nan­ces res­tric­ti­ves com un enuig neces­sari per com­ba­tre la malura; però n’hi ha una part que no, que o bé nega la pandèmia o bé se li fa insu­por­ta­ble aquest període llarg de clau­sura o bé gau­deix amb la pro­vo­cació a l’auto­ri­tat. Sigui com sigui, el mètode uti­lit­zat per la poli­cia, esbot­zant por­tes, esdevé total­ment des­pro­por­ci­o­nat i inad­mis­si­ble, vul­nera l’arti­cle 18.2 de la Cons­ti­tució sobre la invi­o­la­bi­li­tat del domi­cili, i en aquest cas, com en cap altre, no es pot argu­men­tar que la fina­li­tat jus­ti­fica els mit­jans; si ho fem ens sub­mer­gi­rem en aquell espai fosc del qual difícil­ment es torna. D’altra banda, que la pre­si­denta de la comu­ni­tat Isa­bel Díaz Ayuso invo­qui la lli­ber­tat i l’eco­no­mia per atreure el turisme de bor­rat­xera –unes imat­ges ben visi­bles aquests dies a les ter­ras­ses de Madrid– tam­poc hi ajuda. Quan­tes irres­pon­sa­bi­li­tats com­par­ti­des!