“No tots hem de parlar com en Ramon Pellicer”

No. De cor­rec­tors, en conec molts. A molts els admiro, alguns són grans amics, i en gene­ral n’he après molt. D’ençà que vaig començar a TV3 l’any 1988 fins ara, he anat reco­llint totes les cor­rec­ci­ons que m’han anat fent. Són molt interes­sants i molt dife­rents les que em feien ales­ho­res de les que em feien el 2012 i de les actu­als. Han can­viat els cri­te­ris, però tots fan una feina excel·lent. L’únic que els demano, i estic segur que els d’El Punt Avui també ho enten­dran, és que tin­guin cin­tura, que no apli­quin la nor­ma­tiva de manera automàtica.

Seria molt impor­tant que el dic­ci­o­nari nor­ma­tiu, i també el des­crip­tiu, del qual després par­la­rem, tin­gues­sin mar­ques geogràfiques. És molt dife­rent dir cal­ce­tins a Bada­lona que dir-ho a València, a Cas­telló o Ala­cant. Parau­les que són nor­mals en un ter­ri­tori en d’altres són sim­ple­ment un calc del cas­tellà. D’alguna manera cal ser cons­ci­ents del nos­tre català natu­ral i que no sigui un calc. No tot és vàlid per a tot­hom. El pro­blema del català no són els seus dia­lec­tes, són els calcs mimètics del cas­tellà; això ho hem d’evi­tar. I sobre això anava Con­trol de pla­gues.

Una mica de tot, tants caps tants bar­rets. Hi ha par­ti­da­ris d’apli­car la nor­ma­tiva amb els ulls clucs i hi ha divul­ga­dors par­ti­da­ris de tenir corda, d’ave­nir-se amb els dife­rents regis­tres for­mals. Això ho tenen totes les llengües; sem­bla que el català hagi inven­tat aquesta dis­tinció però no. No em sento espe­ci­al­ment cri­ti­cat.

Ha fet molt de bé. La llen­gua cata­lana sense TV3 no podríem ima­gi­nar on seria. Encara més: la llen­gua cata­lana tam­poc seria on és sense la immersió lingüística, tot i que en alguns cen­tres s’ha rela­xat o no s’ha apli­cat bé. Són casos pun­tu­als; la immersió ha estat un bene­fici durant els dar­rers 35 anys. Ho dic perquè en funció de les nos­tres expec­ta­ti­ves dece­bu­des ten­dim a cri­ti­car TV3 i la immersió, però hem de ser posi­tius.

Sobre com s’ense­nya el català a l’escola, i jo ho puc cons­ta­tar a través del meu fill, no hi estic ben bé d’acord, perquè és un ense­nya­ment molt nor­ma­ti­vista, i trobo que poc expres­siu i poc arre­lat a la natu­ra­li­tat de la llen­gua. El nen de pares i mares cata­la­no­par­lants ja rep el que ha de rebre a través de la família, però, en canvi, el de família cas­te­lla­no­par­lant ho rep tot a través de l’escola. I també a través dels dibui­xos ani­mats i altres canals, cada vegada més min­sos. Jo quedo esgar­ri­fat, per exem­ple, veient com es pro­gra­men al Canal 33 dibui­xos ani­mats sense parau­les, com la Pan­tera Rosa, posats en les millors hores d’audiència per als nens. Tor­nant a l’ense­nya­ment, s’ha cen­trat molt en l’orto­gra­fia i no tant en la riquesa de la llen­gua, que és immensa. I molt popu­lar. La llen­gua dels nens no és la llen­gua antiga dels avis: tenen argot propi. Tot això queda sem­pre una mica al marge en funció de les grans auto­ri­tats, que són els escrip­tors en català d’altres dècades i que es posen com a model, i això a mi m’espanta una mica.

Si ens gri­nyola una mica, no ens hem de posar pedres al fetge. La Rosalía fa una cançó en què diu la paraula cum­ple­anys i n’hi ha que es posen a geme­gar, però resulta que l’escol­ten mili­ons de per­so­nes arreu del món i això és una mera­ve­lla. És el mateix que va pas­sar amb el refle­xada de Sau. L’altre dia par­lava amb un amic que va dei­xar anar “tinc lam­pa­rons” a la camisa. En aquell moment no es va recor­dar de dir llàntia, solfa, taca o meda­lla. I no passa res, perquè havia dit un cas­te­lla­nisme en una con­versa de cinc hores. Per cas­te­lla­nis­mes pre­sents en el llen­guatge col·loquial, sem­bla que el català s’hagi de morir. No, el català no es morirà per aquí; es morirà per falta de vida, per encar­ca­ra­ment. No ens han de pre­o­cu­par els cas­te­lla­nis­mes esca­dus­sers. Al llarg de la vida, la llen­gua va can­vi­ant. Cadascú de nosal­tres par­lem dife­rent als 50 anys de quan en teníem 20. Amb 15 anys, jo mateix era incapaç de dir tanoca, em sem­blava una paraula res­clo­sida. Ara en tinc 58 i ho dic al meu fill. Tot evo­lu­ci­ona.

Sí, perquè aquest argot el tenim. Amb parau­les que han nas­cut de dins i que es poden emprar per­fec­ta­ment. Que no hi ha tra­fi­cants de droga cata­lans? Que no hi ha lla­dres cata­lans? És clar que n’hi ha, i tota mena de delinqüents. I bé que s’expres­sen. Pot­ser no des d’una òptica nor­ma­tiva, però par­len.

Al segle XVII, en Ser­ra­llonga no sabia cas­tellà. Sobre això tinc un lli­bre fet, El cas­tellà, la llen­gua del cos­tat, en què explico que als cata­lans ens va cos­tar molt apren­dre el cas­tellà, fins al segle XIX.

La paraula guai la diuen ja tres gene­ra­ci­ons. Pot­ser que ens la comen­cem a mirar amb bons ulls. L’IEC ha fet un arte­facte pro­digiós, que és el dic­ci­o­nari des­crip­tiu: ha aga­fat la llen­gua tal com és ara i l’ha des­crita, amb 110.000 entra­des, amb els seus fil­tres cor­res­po­nents. El dic­ci­o­nari nor­ma­tiu en té 70.000, de manera que hi ha 40.000 entra­des que que­den als llimbs i que for­men part del català natu­ral. El dic­ci­o­nari no ho pot tenir tot, és cert, però no podem con­dem­nar parau­les a l’oblit i a la des­a­pa­rició. Les parau­les han de res­pi­rar en els mit­jans de comu­ni­cació perquè la gent les faci seves.

Sí, perquè es con­fon el regis­tre for­mal amb el regis­tre natu­ral. El regis­tre for­mal té uns àmbits molt específics: als infor­ma­tius, al món labo­ral, al Par­la­ment de Cata­lu­nya... Ara bé, en el nos­tre català, en un 90% dels casos fem ser­vir el regis­tre col·loquial, el de tu a tu, el dels maga­zins de les ràdios...Tot això són regis­tres infor­mals, amb xer­ra­meca, actu­a­li­tat, entre­te­ni­ment... És català popu­lar i l’hem de trac­tar com a tal, però a vega­des ten­dim a la rigi­desa dels infor­ma­tius, com si els cata­lans volguéssim par­lar tots igual que en Ramon Pelli­cer, i no cal.

[Riu] Sí. La meva pro­posta és que con­vis­quem tots i no ens fem mala sang. Amb gui­xeta o taqui­lla, uns diuen que és un cas­te­lla­nisme i d’altres, un gal·licisme. Hi ha gent del tea­tre que parla de la “gui­xeta inversa”, que és una moda­li­tat de paga­ment, i gent que diu “hem fet una bona taqui­lla”... Totes dues estan bé. Enda­vant les atxes. Hi ha milers de casos de dues entra­des en català, com vidu i viudo. Milers.

És així. Segons al res­tau­rant que vas, tenen xar­rup o tenen sor­bet. A Can Pep de Banyo­les tenen xar­rup i a Ca la Mar­tina de Roses, sor­bet. I no passa res.

És clar. Però si per raons d’ultra­cor­recció arribéssim a dir Ramó, cal­dria accep­tar-ho com una moda­li­tat de Ramon i no pas­sa­ria res. Si la paraula va gua­nyant ter­reny, tot és evo­lució, tot són mane­res inter­nes d’actu­a­lit­zació de la llen­gua.

L’altre dia un lingüista em deia: “El català té molts racons.” I jo li vaig res­pon­dre que pot­ser que no en tingués tants. Una llen­gua feta amb racons arriba un moment en què és endi­mo­ni­ada. Hi ha lingüistes que, en sen­tir la paraula sen­zill, es posen les mans al cap, perquè la sen­zi­llesa des­men­teix tots els seus estu­dis.

[Riu] Sí. Pro­xi­mi­tat, cor­di­a­li­tat i ale­gria con­ve­nen a tot­hom. Dei­xant la política a banda, jo soc par­ti­dari d’esforçar-nos, d’afron­tar les coses sense un pes­si­misme còmode. Això sí, cal avançar amb esforç i també amb pres­su­post. No només des de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, també des del con­junt de la soci­e­tat, des de les empre­ses, les enti­tats, i des de tots els esta­ments, començant pels nos­tres ajun­ta­ments, que no tenen ofi­ci­nes de divul­gació lingüística.