Tribuna
Josep Tarrés, l’home imaginatiu
Sé que vaig tard, però no faig tard a l’homenatge que es mereix Josep Tarrés, escriptor, poeta i activista cultural que deixa un llegat significatiu en el món de la cultura gironina. Com que no m’agraden les etiquetes limitadores perquè les he patides en pell pròpia, elevaré a categoria universal alguns dels aspectes més rellevants de la seva personalitat. Restitueixo així un deute pendent i assumeixo un propòsit que em vaig fixar fa anys, quan vaig entrevistar-lo com un dels personatges amb qui he tingut la sort de conversar a fons. És ara, doncs, que recupero les seves paraules, tot rellegint una llarga xerrada que no porta data (crec que l’hauria de situar a finals dels anys noranta, quan Tarrés ja era un home d’edat madura que havia viscut intensament).
El vaig conèixer a Ventalló, on vam coincidir amb ell i la seva dona, Pia Crozet, escultora reconeguda que exhala l’aire ferreny i alhora amistós dels artistes francesos nascuts vora la Loira –en una família amb lligams bretons–, fets a l’aridesa creativa d’un país amb paisatge oníric. Dos amics comuns molt estimats, l’Arnaldo i la psicoanalista Hiltrud Amuser, havien propiciat aquella ocasió. Més endavant vam compartir veïnatge i, sigui com sigui, al llarg del temps ens vam anar retrobant aquí i allà per conversar plegats sobre la cultura, la literatura, el món del teatre, la filosofia, el sentit de transcendència de la vida humana...
Crec que Josep Tarrés era un visionari, un home imaginatiu que no va renunciar mai a una mirada que s’alimenta de la ingenuïtat creativa, potser perquè era conscient de la iniquitat humana que sovint contamina la nostra vida personal i col·lectiva. Ell va saber-se mantenir en una espècie d’estat de gràcia ben poc freqüent. Tot i que era de tarannà molt diferent del de Josep Pla, que es reconeixia a El quadern gris com “una mena de vedell sentimental” capaç de “plorar a llàgrima viva en entrar en una església”, Tarrés també havia posat la seva sensibilitat extraordinària al servei de la cultura, a més d’acomplir un compromís cívic. Deia Pla: “M’esborrona veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia.”
En els ulls de Tarrés res d’això s’havia esbravat, perquè era un entusiasta apassionat de la vida i de la cultura. Ell va ser l’artífex de la recuperació del call jueu de Girona, que va materialitzar en el projecte de creació del centre hebreu Isaac el Cec. També ha estat un dels impulsors de la coneguda i reeixida Exposició de Flors de la ciutat. L’ànima d’infant fantasiós de Tarrés el va portar pels camins de la poesia popular, on va explorar la manifestació de l’imaginari de la ciutat (El llibre del Corpus, El poema de Pasqua, El pessebre gòtic de Girona…). Rellegint ara l’entrevista que vam mantenir fa tant de temps hi he trobat records de somnis infantils sobre el call jueu i un elogi a la personalitat de les seves àvies: l’Anita de cal Cornista de Salt, una dona amb una mística que la influïa en la manera d’actuar, o l’àvia materna, una senyora fresca i magnífica que vivia a la vall de Sant Daniel… Ella em venia a buscar amb una tartana i una minyona, cada vegada que jo tenia alguna crisi.
A la conversa que reprodueixo Tarrés esmenta l’amistat amb l’escriptor Josep Maria Gironella, amb qui, en els anys de postguerra, va protagonitzar una anècdota que resumeix el caràcter transgressor i imaginatiu del poeta i de les amistats de qui s’envoltava. Tarrés explica que Gironella havia patit una afecció de tipus neurològic i el metge que l’atenia li va recomanar que “consolidés la medul·la –que la tenia molt aigualida– fent lleus exercicis de salt”. No se’ls va acudir res més que anar en tren, a l’època en què els trens trontollaven de mala manera. Així van consolidar un costum que els va portar a repetir el recorregut d’anada i tornada de Girona a Flaçà. La cosa va acabar en escàndol, perquè els va detenir la Guàrdia Civil.
L’anecdotari inclou també la coneixença de la dona del fill de Charlot, Patrícia Chaplin, i l’aventura a París, on va viure una espècie d’exili voluntari. Més tard, Girona tornaria a ser el seu món. El darrer record que servo del poeta és a l’Escala, on vivia en una casa vella de lloguer, prop del mar. No se m’esborra el seu somriure d’home lliure ni la mirada brillant que sempre el va acompanyar.
