El missatge de l’Àngela

Ella segu­ra­ment no ho sap, pro­ba­ble­ment ni em recorda, però el que em va dir aquell matí em va mar­car per sem­pre. Jo tenia quinze anys i ella era la pro­fes­sora de francès a l’ins­ti­tut. Recordo poques coses de l’Àngela, tret que era morena i pigada, i que ens feia fer debats a classe on dis­frutàvem molt. Però recordo sobre­tot que un dia va dir les parau­les que neces­si­tava i que des de lla­vors he por­tat sem­pre amb mi. Tots sortíem de classe per can­viar d’aula quan vaig veure aque­lla ins­cripció escrita en lla­pis a una taula: una oferta sexual amb el meu nom i el meu telèfon de casa com a referència. Se’m va glaçar la sang. Qui havia escrit allò? Qui em volia mal? Per què? Em vaig posar a plo­rar.

L’Àngela, esve­rada, va venir cap a mi i em va pre­gun­tar què em pas­sava. Quan ho va veure em va fer un som­riure trist i em va dir, mirant-me als ulls: “Hi ha nois que no supor­ten que les noies siguin for­tes.” Sim­ple­ment això. Era a finals dels vui­tanta, la consciència femi­nista era cosa de poques, i encara que jo feia ser­vir la mítica Agenda de la Dona i amb les ami­gues ens agra­dava dibui­xar a la car­peta el símbol de les dones –al cos­tat de l’este­lada i altres motius de llui­tes que ens sem­bla­ven atrac­ti­ves– sabíem poc o gens el que era el patri­ar­cat i les mol­tes for­mes que podia pren­dre el mas­clisme per mos­se­gar-nos. Però el patíem. L’estiu ante­rior, en un con­cert atapeït de gent, m’havia tro­bat la mà d’un des­co­ne­gut fent camí sota la samar­reta ampla. Ho vaig tro­bar molt per­tor­ba­dor, però no ho vaig expli­car gai­rebé a ningú per ver­go­nya, com si hagués estat culpa meva.

Sí que sabíem que tor­nar soles quan era fosc era arris­cat; sabíem que qual­se­vol home des­co­ne­gut ens podia fer comen­ta­ris de caràcter sexual dis­fres­sats de flo­reta; sabíem que si vèiem un grup de nois des­co­ne­guts el més pru­dent era can­viar de vorera o fins i tot de tra­jecte; sabíem que si alguna de nosal­tres feia petons a un noi pro­ba­ble­ment l’hau­ria de fre­nar amb molta decisió, i que si no el fre­nava el càstig social podia ser dur (de fer petons a noies no en parlàvem). Sabíem totes aques­tes coses i mol­tes més, però no teníem clar què unia tots aquests punts, excepte que davant d’aquesta rea­li­tat, que sem­blava inqüesti­o­na­ble, la nos­tra acti­tud era clau. Ho apreníem en forma de lliçons que bar­re­ja­ven raons de segu­re­tat, de moral i d’ordre social (en forma d’adver­ti­ments de bona fe però que dei­xa­ven clar de qui seria la culpa en cas de deso­bediència: “no sur­tis ves­tida així”, “no tor­nis sola de nit”, “no et que­dis sola amb cap noi a casa”). I també apreníem a base de pata­ca­des: ensurts a qual­se­vol lloc, qual­se­vol dia.

Havíem assu­mit, doncs, que el món era perillós, i que pro­te­gir-nos era feina nos­tra. Que qui avisa no és traïdor. Tot, al nos­tre entorn, ens envi­ava el mateix mis­satge perquè no ens des­pistéssim: pel·lícules, anun­cis, cançons... Fins i tot un grup de música alter­na­tiu com Mano Negra, tan de moda aquells anys, ens adver­tia des­a­com­ple­xa­da­ment que els mas­cles eren mas­cles –ja se sap– i que si les noies que els agra­da­ven no els feien cas esta­ven dis­po­sats a llui­tar con­tra els rivals per gua­nyar-les: “Me ena­moré de una morena. / Cara­llo qué tía más buena. / Llegó su dueño de amor / y me quedé con el ren­cor. [...] / Pri­vando como un cabrón, / listo para una noche de acción” (Noche de acción). I nosal­tres la cantàvem i ballàvem ale­gre­ment sense que se’ns encengués cap alarma. Gelo­sia i pos­sessió? Coses que pas­sen.

Durant molt de temps no vaig veure cap con­nexió directa entre les ins­pi­ra­do­res con­sig­nes de la meva Agenda de la Dona i totes aque­lles ame­na­ces quo­ti­di­a­nes que teníem tan inte­ri­o­rit­za­des com a fets nor­mals que ni les vèiem. I lla­vors l’Àngela va dir la seva frase. I vaig fer el pri­mer “clic”. Vaig enten­dre que jo no havia fet res mala­ment, al con­trari: el meu delicte era sim­ple­ment ser una noia activa, no sub­misa, i que això resul­tava tan insu­por­ta­ble per a algú que havia deci­dit humi­liar-me. Que per a alguns homes la lli­ber­tat de les dones és equi­va­lent a la pros­ti­tució (o pot­ser és el que em desit­java: l’escla­vatge sexual). Vaig enten­dre que no era un pro­blema per­so­nal sinó un pro­blema gene­ral, polític. Em negui­te­java no saber quin dels meus com­panys havia fet allò, però gràcies a la meva pro­fes­sora ja no em sen­tia víctima. Pas­sats els dies, de fet, em vaig sen­tir més forta; el que moles­tava a l’agres­sor era un valor que per a mi no podia ser més posi­tiu.

L’Àngela i jo vam esbor­rar ple­ga­des la pin­tada de la taula. Però el mis­satge d’aque­lla pro­fes­sora –que a finals de curs va dei­xar l’ins­ti­tut i no l’he tor­nada a veure– no se m’ha esbor­rat mai.