Girona, a ritme de bolero

Carl Honoré, peri­o­dista cana­denc, des­criu en l’obra Elogi a la len­ti­tud una manera de fer, dife­rent de la que ens inci­ten cons­tant­ment des de la soci­e­tat, les ins­ti­tu­ci­ons i els models de vida. Avui encara és un para­digma fer que les coses vagin a un ritme frenètic, fer mol­tes coses i a través de les tec­no­lo­gies. Hem de treure hores per reu­ni­ons, dinars de tre­ball, esport, com­prar i un temps per badar. Honoré cri­tica el ritme de vida actual, poc humana i massa comer­ci­a­lit­zada. No ens podem equi­vo­car perquè això equi­val a una pèrdua de temps. Obli­dem massa sovint que no es pot fer tot i bé a la vegada. Per­se­guim la per­fecció, de fet ens l’exi­gei­xen, i ens sen­tim insa­tis­fets si no l’acon­se­guim. La velo­ci­tat és el signe de l’època i aca­bem com­pro­vant que la pressa ens resta temps per viure.

Manel Souto, a The Con­ver­sa­tion, també ens incita a la vida lenta, a pen­sar i a pre­gun­tar de forma pau­sada, accep­tant l’error i així poder millo­rar. La len­ti­tud és humana, però també ins­ti­tu­ci­o­nal. L’Ajun­ta­ment de Girona n’és un exem­ple quan tracta de temes com­ple­xos, però també de menors i d’essen­ci­als com són l’atenció al ciu­tadà i la millora dels ser­veis que li ofe­reix. Les ges­ti­ons s’allar­guen massa i es con­ver­tei­xen en un procés lent, molt lent. Les obres s’eter­nit­zen per les lici­ta­ci­ons, pels ter­mi­nis, per les falli­des de les empre­ses i tot ple­gat per una burocràcia bar­roca que s’assem­bla a la de temps pas­sats i de la qual no donen mai expli­ca­ci­ons. Les lici­ta­ci­ons ajor­na­des sine die, adju­di­ca­ci­ons falli­des i pro­ble­mes endèmics, neteja i via­li­tat inclo­ses, que no entre­ve­uen solució, ator­guen a Girona el títol de ciu­tat ador­mida i acom­ple­xada.

La titu­la­ri­tat muni­ci­pal té una dinàmica de govern asimètrica. La len­ti­tud en les obres i els ser­veis con­trasta amb la rapi­desa en els cobra­ments d’impos­tos. Aquests i les taxes s’apli­quen ràpid, quan toca, sense retard. Just quan tocava i sense dilació, m’han car­re­gat en compte els impos­tos muni­ci­pals. Per con­tra, els retards en els ser­veis no es cor­res­po­nen amb una gover­nança simètrica, aque­lla que equi­li­bra drets i obli­ga­ci­ons, el dels deu­res que l’admi­nis­tració té amb els seus ciu­ta­dans. Un fun­ci­o­na­ment que va a ritme de bolero català, que per cobrar va ràpid, ràpid, però que per donar va lenta, exas­pe­ra­da­ment lenta.