Incendis i aiguats

Si ja hem notat la debi­li­tat humana enfront de la pandèmia, aquests dies podem com­pro­var la fra­gi­li­tat de la natu­ra­lesa. L’incendi del cap de Creus, arra­sant gran part del parc natu­ral, ha tro­bat en la feble natu­ra­lesa, afec­tada de sequera i altes tem­pe­ra­tu­res, el medi apro­piat per a les fla­mes i la devas­tació. En la mateixa línia, però en un altre sen­tit, hem vist al cen­tre d’Europa com l’aigua devas­tava zones natu­rals i urba­nes dei­xant al seu pas deso­lació, mort i ruïna per a molts pobles i famílies. Amb­dues situ­a­ci­ons tenen en comú el canvi climàtic. L’aigua és una font de vida però també ho és de des­trucció. El foc, també. Aigua i foc són sig­nes de riquesa però també de des­trucció quan no res­pec­tem les seves lleis. És cert que par­lar del canvi climàtic és fer-ho a mitjà ter­mini, però en el curt ja se’n veuen les con­seqüències. Quan això afecta el sis­tema pro­duc­tiu, el model de vida i les eco­no­mies en desen­vo­lu­pa­ment, apa­rei­xen resistències i ajor­na­ments. Com també suc­ce­eix amb la pandèmia per la Covid-19, la rea­li­tat supera la ficció i con­tem­plem, pre­o­cu­pats sense volun­tat d’esmena, els efec­tes del canvi climàtic. Men­tre pas­sen aquests des­as­tres, que s’incre­men­ten en freqüència i inten­si­tat, ens fal­ten acci­ons de pre­venció a casa nos­tra que hau­rien de posar en alerta la neces­si­tat de pro­te­gir d’imme­diat el nos­tre entorn. Som lents i mesells en la res­posta. L’error humà, la negligència i el pas­so­tisme fan estralls. Dues mos­tres a tall d’exem­ple. L’abandó de zones bos­co­ses, de sota­bosc sec i d’alt risc d’incendi a Sant Feliu, prop de la zona comer­cial de Vilar­ta­gues, on s’acu­mula sota­bosc sec. L’altre, el riu Ridaura al seu pas per Platja d’Aro, just a la desem­bo­ca­dura: es pot obser­var com la llera del riu sem­bla un bosc de ribera que esborra lite­ral­ment el pas del riu i que impe­di­ria la lliure cir­cu­lació de l’aigua en unes hipotètiques plu­ges tor­ren­ci­als. La baixa pre­venció en tots els casos ens anun­cia un des­as­tre en potència. El foc i l’aigua des­bo­cats, tard o d’hora, rea­pa­rei­xe­ran. I ho atri­bui­rem al canvi climàtic, sí, mesells com som, però també a la poca pre­visió de les admi­nis­tra­ci­ons. Lamen­tar-ho no ens ser­virà de res si no apre­nem del pas­sat i del que veiem molt a prop de casa nos­tra. Igual que passa amb la pandèmia, cre­iem que a nosal­tres no ens pas­sarà, fins que passa. L’estiu ens crema i la tar­dor la tenim a tocar.