Contes del Tribunal de Comptes

S’ano­mena tri­bu­nal però no és un tri­bu­nal. No és un òrgan judi­cial però té capa­ci­tat de con­dem­nar. Viola l’arti­cle 24.2 de la Cons­ti­tució (el de la pre­sumpció d’innocència) i aplica la pre­sumpció de cul­pa­bi­li­tat perquè pri­mer embarga els béns i després obliga el pro­ces­sat a pro­var que no té culpa. Té una sección de enjui­ci­a­mi­ento que irromp quan la con­demna ja està apli­cada amb embar­ga­ments. Si veu la desgràcia d’un decés, com el de Maryse Olivé, per­se­gueix la filla com en el millor sis­tema feu­dal de càstig. I des d’avui, 23 de juliol, viu fora de la Cons­ti­tució perquè el seu man­dat caduca. Massa con­tes acu­mula el Tri­bu­nal de Comp­tes com perquè Pedro Sánchez li tin­gui més pie­tat que a José Luis Ábalos.