Girona enamora menys

Aca­bem de pas­sar l’equa­dor de la legis­la­tura i tot avança endor­mis­ca­da­ment com si fos l’Onyar al seu pas per la ciu­tat. Girona no té, des de fa més d’una dècada, un pro­jecte de ciu­tat. La prova està en el nom­bre de pro­jec­tes que dor­men en un calaix. Recor­dem-ne alguns: el futur Museu d’Art Con­tem­po­rani a l’antiga Casa Pas­tors, pen­dent des de fa anys, no té un horitzó defi­nit; el xalet Tarrús del car­rer de la Rut­lla està enca­llat des del 2012, quan l’ales­ho­res regi­dor Car­les Ribas deia que les con­ver­ses amb la pro­pi­e­tat ana­ven pel bon camí; men­tres­tant, aquest edi­fici cata­lo­gat, ins­pi­rat en Le Cor­bu­sier, es va degra­dant amb el pas dels anys. L’eix dels futu­ri­bles està al car­rer Bar­ce­lona: el xalet Soler s’ha de con­ver­tir, diuen, en la casa de la tec­no­lo­gia, del garatge Forné no sabem què en farem i la cons­trucció de l’ins­ti­tut Ermes­senda espera l’ender­roc de l’antiga fàbrica Simon. La ini­ci­a­tiva pri­vada, aquesta sí, per­metrà veure la nova Clínica Girona d’aquí a pocs mesos.

A l’altre extrem opo­sat hi tenim els plans espe­ci­als de la Devesa i de les Pedre­res en un calaix. Al bell mig de l’Eixam­ple, el bada­lot de la plaça Pallach i el seu entorn patei­xen des de fa un lus­tre la mala praxi muni­ci­pal. La con­vivència a la ciu­tat passa per moments difícils per raons diver­ses: con­flic­tes amb els veïns del Barri Vell, Santa Eugènia, Sant Narcís i l’Eixam­ple pels con­flic­tes a la plaça Pallach. Greus són els pro­ble­mes de sub­mi­nis­tra­ment elèctric a la zona est, la més vul­ne­ra­ble de la ciu­tat. No ens en sor­tim amb l’inci­visme en la reco­llida selec­tiva de resi­dus i en el com­pli­ment de les nor­mes d’ús de parcs i jar­dins, on grups de joves des­va­gats gau­dei­xen des­truint el mobi­li­ari urbà i moles­tant els veïns. I res apunta que això hagi de can­viar a millor. Els con­flic­tes són cons­tants i les quei­xes que s’envien a la bústia d’avi­sos o direc­ta­ment al 092 no reben el trac­ta­ment ade­quat.

Al setem­bre, quan comen­cem un nou curs polític, retor­na­rem als pro­ble­mes de sem­pre. Ni la remo­de­lació de l’equip de govern amb l’entrada d’ERC ha fet can­viar les coses. És indolència o ego­la­tria dels qui ens gover­nen? Més aviat ego­la­tria, perquè cre­uen que tot ho fan bé. Té raó la filòsofa María Zam­brano quan afirma que les per­so­nes som sole­dat en con­vivència, jo diria en ines­ta­ble i con­tra­dictòria con­vivència amb aquells que ens gover­nen.