No em toqueu... les campanes

El toc de cam­pa­nes és el batec del cor d’un mones­tir. Els veïns de la vall de Sant Daniel sen­tim aquest batec cada dia. Ens són fami­li­ars els tocs de les hores canòniques. A l’estiu o durant les vacan­ces, ens dei­xon­dim a l’hora de les lau­des i parem taula després de sen­tir el toc de l’hora sexta. A l’hivern, ens reco­llim després de ves­pres. No m’ima­gino cap veí de la vall dema­nant a la comu­ni­tat bene­dic­tina que deixi de tocar les dues cam­pa­nes del cim­bori. Tam­poc crec que els sant­da­ni­e­lencs accep­tes­sin de pas­sa­vo­lants o nou­vin­guts cap inter­ferència sobre el tema. A diferència d’altres indrets, hem per­dut el toc de bateig, però man­te­nim el toc de difunts i el doble toc de missa cada diu­menge, pro­gra­mat automàtica­ment mitja hora i un quart d’hora abans de la cele­bració. Fa pocs anys vam recu­pe­rar el repic de festa. De les cam­pa­nes de la cate­dral ens arriba el so de quarts i hores. Hi hagué un temps que les notícies més impor­tants es trans­me­tien amb un meca­nisme sen­zill i fami­liar: el so de les cam­pa­nes. Cada situ­ació tenia el seu propi toc d’ús religiós o social, i el so de les cam­pa­nes tant ser­via per escam­par bones notícies, com nove­tats tràgiques o perills. Molts d’aquests tocs s’han per­dut i només es man­te­nen en alguns indrets i parròquies. És per això que cal aplau­dir la tasca d’estudi i recu­pe­ració que han fet asso­ci­a­ci­ons com la Con­fra­ria de Cam­pa­ners i Cari­llo­nis­tes de Cata­lu­nya, el Museu de les Cam­pa­nes de Cata­lu­nya, situat a Os de Bala­guer (Noguera), o els cam­pa­ners de la cate­dral de València. A les nos­tres comar­ques cal des­ta­car la tasca de l’olotí Xavier Pallàs. Dar­re­ra­ment, el toc de cam­pa­nes ha gene­rat con­trovèrsia a dife­rents llocs –aquests últims dies a Banyo­les–. D’una banda, les quei­xes pro­ve­nen sovint de turis­tes i foras­ters. D’altra banda, són els veïns els que es mobi­lit­zen per defen­sar i con­ser­var aquell so que els és fami­liar. En haver-hi con­vis­cut tant de temps ni els altera ni els fa per­dre la son. Fora ciu­tat, hi ha sorolls que ens són fami­li­ars i que, en la seva justa mesura, no ens moles­ten: el lla­druc d’un gos, la piu­la­dissa dels ocells, el cant del gall. Hi estem acos­tu­mats i no hi parem esment. És el nos­tre pai­satge acústic. El so de les cam­pa­nes, a més, forma part de la nos­tra memòria històrica. No hi volem renun­ciar. Davant l’“hos­tes vin­gue­ren...”, afir­mem: “No ens toquéssiu pas... les cam­pa­nes!”