Somriures d’una nit d’estiu

Quan vaig dir que escriu­ria en relació amb Berg­man pen­sava en les dramàtiques tren­ca­dis­ses de pare­lles en mol­tes de les seves pel·lícules. Però, pas­sant per Per­sona, sobre­tot creia que tin­dria l’ocasió de refe­rir-me a Sara­bande, el seu últim film, Sara­band (2003), en què Mari­anne (Liv Ull­mann) i Johann (Erland Joseph­son) s’hi retro­ben trenta anys després de la seva cru­enta sepa­ració a Esce­nes d’un matri­moni (1973). Supo­sava que Mari­anne visita Johann, apar­tat del món en una casa enmig d’un bosc, a l’estiu, però m’he ado­nat que ho fa quan comença la tar­dor. Així és que, per man­te­nir-me fidel al motiu d’aquesta sèrie, recorro a un film que he redes­co­bert amb un gran plaer: Som­riu­res d’una nit d’estiu (1955), que, amb el seu mateix títol, evoca aque­lla cèlebre “comèdia” de Shakes­pe­are on, en un bosc màgic, el desig cir­cula de manera impre­vista (o pot­ser no tant) entre els per­so­nat­ges fent, des­fent i refent pare­lles.

L’acció pot datar-se a pri­mers del segle XX. Anys després d’enviu­dar-se de la pri­mera esposa, l’advo­cat Fre­drik Eger­man està casat amb Anne, tan jove que no ha gosat man­te­nir-hi rela­ci­ons sexu­als. L’home retroba una antiga amant (Desirée, actriu) que ara és l’amis­tançada d’un comte mili­tar casat amb una dona, Char­lotte, que l’odia però a la vegada l’estima per voler que la desitgi de nou. També hi ha en joc el fill de l’advo­cat, Hen­rik, que estima l’esposa del seu pare, i Petra, una cri­ada sexu­al­ment lliure. A la casa de camp de la mare de Desirée, que fa con­xorxa amb Char­lotte, s’hi reu­nei­xen tots els per­so­nat­ges en una nit d’estiu de lluna plena. Sota la influència, pot­ser, d’un vi màgic, les pare­lles també es fan, des­fan i refan en aquesta comèdia amb un mate­rial vode­vil·lesc que Berg­man con­ver­teix en una reflexió sobre les mudan­ces dels sen­ti­ments i mol­tes altres coses. Pot­ser toca­ria par­lar de l’home­natge que va fer-li Woody Allen a la Comèdia sexual d’una nit d’estiu, però l’agost s’acaba i vull par­lar d’una cine­asta espe­ci­al­ment esti­mada. Demà: Les pla­ges d’Agnès (Agnès Varda, 2008).