Reclamen una “«sharia» blanca”

Són els seus res­pec­tius Bé i Mal en pugna, com a raça blanca/supre­ma­cista o com a mar­tell d’heret­ges/giha­dista, tant se val si enal­tei­xen Hit­ler o Bin Laden, els uneix la munició de l’odi i la violència, es fan tuto­ri­als per inter­net, es copien la pro­pa­ganda i com­par­tei­xen estratègies de mani­pu­lació psi­cològica a través de la seducció i el ter­ror, bus­quen acòlits entre ado­les­cents inge­nus/exclo­sos/res­sen­tits, sen­si­bles a teo­ries cons­pi­ra­do­res i amb neces­si­tat de sacri­fi­car-se per sal­var la civi­lit­zació en perill per culpa de l’Altre, i a la inversa, és clar. Però en rea­li­tat, com a ardits guer­rers del nou desor­dre glo­bal, s’admi­ren, s’uti­lit­zen i es nodrei­xen mútua­ment perquè empai­ten el mateix objec­tiu. Quin? Defen­sar la pàtria de les hor­des musul­ma­nes inva­so­res? Fer pagar a Occi­dent el seu menys­preu i eterna cro­ada con­tra l’islam més pur? D’això, no se n’ama­guen pas via atemp­tats. Però hi ha quel­com que els iden­ti­fica d’una forma molt íntima: el deu de la viri­li­tat en el sen­tit més mas­clista del terme, el que manté les dones sota estricte con­trol per garan­tir la repro­ducció i població de les pròpies ter­res o espais men­tals per­tor­bats. I, posats a com­pe­tir, l’extrema dreta que es reclama cris­ti­ana se sent amenaçada pel ter­ro­risme femi­nista i pretén apli­car la seva par­ti­cu­lar “sha­ria blanca” –l’expressió és seva– d’espo­ses feli­ces i tan­ca­des a casa fabri­cant cri­a­tu­res, per no per­dre ímpetu davant l’altra extrema dreta que s’ha demos­trat que els té més ben posats –diuen– per defen­sar el patri­ar­cat. Ells prou que s’ente­nen bé, les ene­mi­gues som nosal­tres!