Un handicap català

“El català pre­fe­reix ser con­tra­ban­dista abans que cara­bi­ner.” És una vella dita que cari­ca­tu­ritza l’aversió de la men­ta­li­tat cata­lana con­tra la idea de fer car­rera de fun­ci­o­nari. Tret d’algun cos de l’admi­nis­tració pública en què l’esta­tus fun­ci­o­na­rial és ine­vi­ta­ble per acce­dir a una ocu­pació voca­ci­o­nal –com la de pro­fes­sor–, el rebuig a fer opo­si­ci­ons està gene­ra­lit­zat a Cata­lu­nya. És un han­di­cap que entor­pirà l’eman­ci­pació ins­ti­tu­ci­o­nal plena, com­pe­tent i avan­tat­josa.

Enric Prat de la Riba, en crear l’embrió d’estruc­tura d’estat que era la Man­co­mu­ni­tat, volia esme­nar aquest han­di­cap des de la base, des dels ajun­ta­ments, per pas­sar després a altres nivells de l’admi­nis­tració. Pro­pug­nava for­mar un fun­ci­o­na­riat inde­pen­dent, dili­gent, efi­ci­ent. Els secre­ta­ris d’ajun­ta­ment havien de ser l’exem­ple de fun­ci­o­nari al ser­vei de la gent i del benes­tar comú. Havien de ser el model d’un estil de gestió allu­nyat de les anqui­lo­sa­des ruti­nes de la burocràcia espa­nyola que Larra va sati­rit­zar el 1833 en l’arti­cle Vuelva usted mañana. Amb el propòsit de com­ba­tre el pre­ju­dici català d’iden­ti­fi­car la funció pública amb les inèrcies ràncies de l’Estat espa­nyol, Prat va orga­nit­zar l’Escola d’Admi­nis­tració Pública dins la Dipu­tació de Bar­ce­lona que pre­si­dia. Prat va moti­var així la fun­dació d’aquesta escola en la memòria pre­sen­tada el 1910: “En tots els orga­nis­mes públics és deci­siva la influència del fun­ci­o­nari. Minis­tres, dipu­tats i regi­dors pas­sen, el fun­ci­o­nari resta. Aquells van i venen, pugen i bai­xen, seguint totes les oscil·laci­ons de la muda­ble opinió pública, aquest no; aquest segueix perpètua­ment en el seu càrrec. Per això els orga­nis­mes públics hau­rien de tenir cura espe­cialíssima de pre­pa­rar fun­ci­o­na­ris intel·ligents, zelo­sos, amb l’espe­rit obert a tots els veri­ta­bles avenços, que en l’exer­cici de la seva funció no siguin autòmats, esclaus de la rutina, sinó inqui­ets ena­mo­rats d’un ideal de per­fecció per als ser­veis de què es cui­din.”

Atreure tot­hom a la causa cata­lana ins­pi­rava la doc­trina admi­nis­tra­ti­vista de Prat. Volia per a Cata­lu­nya una admi­nis­tració d’excel·lència, a l’altura dels països avançats. Emmi­ra­llat en Ale­ma­nya i França, fomen­tava, en con­tra del tarannà català, voca­ci­ons de fun­ci­o­na­ris pre­pa­rats per tre­ba­llar en una admi­nis­tració àgil, rao­na­ble, res­pec­tu­osa, eficaç, moderna. Aspi­rava que la gent indi­fe­rent o escèptica res­pecte al naci­o­na­lisme digués que tot va millor en una Cata­lu­nya amb una admi­nis­tració eman­ci­pada de l’Estat espa­nyol.

Ajun­ta­ments i Dipu­tació expe­ri­men­ta­ren els efec­tes posi­tius d’aque­lla embran­zida que es va man­te­nir fins a la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, mal­grat l’etapa del dic­ta­dor Primo de Rivera. Les ins­ti­tu­ci­ons ter­ri­to­ri­als cata­la­nes s’enfor­ti­ren incor­po­rant lli­cen­ci­ats de l’Escola d’Admi­nis­tració i tècnics que acce­dien per opo­sició a llocs de res­pon­sa­bi­li­tat en orga­nis­mes ofi­ci­als. Entre ells, Cam­pa­lans, Josep Maria Pi i Sunyer, Josep Maria Esco­fet, Manuel Reventós, Llo­ret, Vidal i Guar­di­ola, Car­les Rahola. La crida de Prat també va moti­var joves interes­sats pel ser­vei exte­rior, com el cas de Josep Car­ner per la car­rera con­su­lar i el d’Eugeni Xam­mar per les orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals.

La Llei Muni­ci­pal de Cata­lu­nya del 1933-34 era fruit d’aquell pro­grama de progrés cap a una admi­nis­tració ser­vida per fun­ci­o­na­ris que acce­dis­sin als diver­sos cos­sos per opo­si­ci­ons que garan­tei­xen la seva esta­bi­li­tat i els doten, per tant, d’una inde­pendència pro­fes­si­o­nal merei­xe­dora de la con­fiança ciu­ta­dana. La rea­li­tat és avui dece­be­dora: un 40% dels ajun­ta­ments cata­lans no tenen secre­ta­ris muni­ci­pals que hagin fet opo­si­ci­ons. L’Escola d’Admi­nis­tració que Prat i Macià volien que fos plan­ter d’alts fun­ci­o­na­ris com­pe­tents i inde­pen­dents es va pan­sir amb les seque­res de dues dic­ta­du­res i una guerra.

Tar­ra­de­llas, retor­nat a Cata­lu­nya, va revi­far aque­lla ambició. Ins­pi­rat en l’ENA fran­cesa, fundà una escola amb politòlegs de la UAB i eco­no­mis­tes d’Esade. Aque­lla ENA cata­lana va fun­ci­o­nar men­tre Tar­ra­de­llas va ser pre­si­dent. Després s’esvaí la il·lusió de sumar adhe­si­ons al somni d’una Cata­lu­nya sobi­rana admi­nis­trada amb exper­tesa, equi­tat, cura, diligència, eficàcia, pro­bi­tat. La dico­to­mia con­tra­ban­dista/cara­bi­ner és una gene­ra­lit­zació injusta. Del 1714 ençà els cata­lans renun­ci­a­ren a les segu­re­tats fun­ci­o­na­ri­als. Es resig­na­ren a redreçar el país amb esforç de l’ofici de cada dia, amb les incer­te­ses i els ris­cos de fei­nes con­tin­gents. Ho con­densa una frase de Claudi Amet­lla, gover­na­dor civil de Girona el 1933: “El tre­ball és l’arma dels cata­lans.”