La reina de la Terra

Segueixo entre fas­ci­nada i angoi­xada el feno­men de l’esclat del volcà de l’illa de La Palma. Fas­ci­nada perquè, des que tinc memòria, obser­var-ne un de prop ha estat entre els meus desi­de­ris, i angoi­xada perquè les imat­ges de per­so­nes per­dent-ho tot al pas lent però impla­ca­ble de la llen­gua roent, m’encon­gei­xen el cor.

Escric això des d’una Gar­rotxa esquit­xada de cràters ador­mits però no apa­gats. L’última erupció va ser fa 10.000 anys, al Cros­cat. Per a l’uni­vers, un sos­pir. Per a mi, la impro­ba­bi­li­tat que en la meva vida de sim­ple mor­tal s’arri­bin a des­per­tar. Impro­ba­ble sí, però no impos­si­ble. El risc zero no exis­teix, i la força que ama­guen al fons de les entra­nyes és des­co­mu­nal.

Califòrnia i les seves luxo­ses man­si­ons estan lite­ral­ment ajaçades sobre la falla de San Andrés, espe­rant que l’escorça supe­rior acabi des­par­tida per l’enorme opo­sició de les capes infe­ri­ors. Tòquio, amb 57 mili­ons d’habi­tants, és al cap­da­munt dels llocs en perill de catàstrofe en les for­mes més diver­ses. A Xile el creua el cin­turó de foc del Pacífic, expo­sant-lo al xoc cons­tant de dues pla­ques tectòniques. De fet, segons un estudi, tres de cada cinc ciu­tats con­vi­uen amb la pos­si­bi­li­tat de seque­res, ciclons, inun­da­ci­ons, ter­ratrèmols o erup­ci­ons. Alguns són ine­vi­ta­bles, amb d’altres deci­dim arris­car-nos. No cal anar gaire lluny, a casa nos­tra ho veiem aquí i allà: per­se­guint la postal idíl·lica, cons­truïm habi­tat­ges a tocar del mar, enmig de la llera que dibuixa el riu, o en un penya-segat, amb la pre­tensió que el temps con­ge­larà com en una foto la calma actual.

I un dia, inde­fec­ti­ble­ment, la Natura seguirà el seu curs i algú entre laments veurà l’aigua, la terra o la lava engo­lir el fruit d’aquell esforç, maleint els dimo­nis que els han des­fer­mat. Pot haver pas­sat un any o mil, perquè nosal­tres, peti­tes per­so­nes, ho valo­rem a escala humana quan un segle pel pla­neta és avui mateix.

Ella és la reina al cap­da­vant del reialme ano­me­nat Terra, el qual governa des de la seva coherència. Ens cal apro­fun­dir en conèixer-la millor i actuar en con­seqüència. Ser humils. Mai subes­ti­mar-la. Amb tota la nos­tra supèrbia tec­nològica, som insig­ni­fi­cants al cos­tat del seu poder. No té sen­tit jut­jar-la, perquè no és ni bona ni dolenta, ni gene­rosa ni ego­ista, ni ama­ble ni cruel. És, sim­ple­ment, natu­ral.