La paradoxa de Popper

S’ha de ser tole­rant amb els into­le­rants? Des que Karl Pop­per va plan­te­jar l’ano­me­nada “para­doxa de la tolerància”, l’ètica i el pen­sa­ment polític es deba­ten en aquesta dis­jun­tiva. Si he de pro­cu­rar el bé, per què sota deter­mi­na­des cir­cumstàncies he de prac­ti­car més aviat la negació, la rup­tura, la intran­sigència? Perquè una tolerància il·limi­tada com­por­ta­ria aca­bar sota el jou dels into­le­rants, deia Pop­per, a menys que accep­tis excep­ci­ons a la teva indulgència, amb la qual cosa no seràs tole­rant del tot. És un debat que, a l’Estat espa­nyol, s’ha agu­dit­zat a mesura que l’extrema dreta gua­nyava ter­reny a costa de la mag­na­ni­mi­tat dels par­tits diguem-ne democràtics. El pro­blema és que la democràcia, per si mateixa, no és una ide­o­lo­gia, sinó un sis­tema, i que al seu si hi caben fins i tot aque­lles acti­tuds que la vul­ne­ren. Aquesta con­tra­dicció ha pro­pi­ciat la pro­li­fe­ració d’expres­si­ons antipàtiques com ara “línies ver­me­lles” i “cor­dons sani­ta­ris” per tal de repu­diar, en nom de la pau social, tot allò que amenaça el relat domi­nant, escrit damunt la pell fina de la cor­recció política. El dilema moral que enun­ci­ava Pop­per ha anat deri­vant, d’aquesta manera, en el rebuig indis­cri­mi­nat del pen­sa­ment dels altres fins a esde­ve­nir, no tant un dic con­tra el mal cor­ro­siu (el fei­xisme, la violència, la into­lerància mateixa), sinó un reflex de la baixa capa­ci­tat que tenim per adme­tre ni la més petita dis­crepància. De qual­se­vol idea pròpia en fem ara un blin­datge per estal­viar-nos de rao­nar, amb l’efecte per­vers que els into­le­rants s’han aca­bat eri­gint en els aban­de­rats de la lli­ber­tat.