Un heroi i moltes heroïnes

La nar­ra­tiva del Barça ha estat mar­cada durant molts anys pels èxits indi­vi­du­als i col·lec­tius de Leo Messi. L’argentí s’havia con­ver­tit en l’estre­lla de l’equip però també en el gran reclam per a la nego­ci­ació de con­trac­tes publi­ci­ta­ris i l’ober­tura de nous mer­cats. Però Messi va mar­xar i l’equip s’ha enfon­sat. No hi ha hagut manera de poder superar la marxa de l’argentí perquè s’ha per­dut el fut­bol i, sobre­tot, el refe­rent sobre el ter­reny de joc. L’equip troba a fal­tar, més que mai, un líder sobre la gespa. El par­tit de Vigo, com a exem­ple: amb Ansu Fati sobre el camp hi havia espe­rança, però quan es va lesi­o­nar, l’equip es va emboi­rar fins a dei­xar-se remun­tar un 0-3 a favor.

Ja fa massa temps que la nar­ra­tiva del pri­mer equip de fut­bol mas­culí del Barça s’escriu a base d’un nom propi: Messi, Ansu Fati o Memp­his Depay, i ara Xavi Hernández. L’esco­llit torna a casa després del seu peri­ple per Qatar perquè pugui posar ordre des de la ban­queta. Pep Guar­di­ola, que va millo­rar i tot l’estil de Johan Cruyff, ens va ense­nyar que el fut­bol era quel­com sistèmic, col·lec­tiu i que les indi­vi­du­a­li­tats només s’ente­nien si apor­ta­ven quel­com a la cora­li­tat. El fut­bol de Guar­di­ola (i Xavi) era un mosaic ben tre­ba­llat, una gran “sim­fo­nia” –li he lle­git al mes­tre Ramon Besa–, que sabia com incor­po­rar bé els solis­tes sense que aquests fos­sin exclu­si­va­ment els reis de l’audi­tori –o del tea­tre, podríem dir en temps de dis­neyit­zació del fut­bol–. La col·lec­ti­vi­tat que repre­sen­tava aquell equip campió a Roma i a Lon­dres va anar-se diluint, fins als dar­rers anys, que tot­hom s’enco­ma­nava a Messi. Fins ara, que amb la marxa del de Rosa­rio no hi ha col·lec­tiu harmònic ni sim­fo­nia que val­gui. Només hi ha espur­nes de talent indi­vi­dual que, de tant en tant, ens fan pen­sar que el Barça podria tor­nar a bri­llar.

Aquest ‘story­te­lling’ for­jat en l’indi­vidu és total­ment opo­sat al que tro­bem quan ana­lit­zem l’apor­tació de l’equip femení a la nar­ra­tiva del club. L’equip que la tem­po­rada pas­sada va que­dar campió d’Europa, i el que enguany es torna a pas­se­jar per la Pri­mera Iber­drola, ens trans­porta cap a les essències del guar­di­o­lisme: l’entro­nit­zació del col·lec­tiu. Avui, el relat fut­bolístic del Barça s’explica en femení, més que en mas­culí. Pot­ser, i no és només anecdòtic, l’agència Unik Sports Mana­ge­ment ha llançat els pri­mers actius digi­tals (NFT) del fut­bol femení d’Europa amb la imatge de qua­tre juga­do­res del FC Bar­ce­lona: Cata Coll, Mari­ona Cal­den­tey, Patri Gui­jarro i Leila Oua­habi.

El Barça faria bé de recor­dar aquest duo­poli a l’hora de cons­truir el relat de la seva marca: l’històric d’èxits de l’equip mas­culí s’ha de com­ple­men­tar, indis­pen­sa­ble­ment, per la rauxa amb què el femení ha irrom­put en el pano­rama espor­tiu actual. El club té una opor­tu­ni­tat d’or per par­lar de fut­bol amb pers­pec­tiva de gènere, fins i tot assu­mint que aquesta visió equi­li­brada ha de ser quel­com essen­cial per enten­dre per què el Barça és “més que un club”. D’aquesta manera, pos­si­ble­ment, també el club es podria con­ver­tir en un ambai­xa­dor per anar ree­qui­li­brant la indústria, des­mas­cu­li­nit­zar els grans con­trac­tes i poten­ciar la visi­bi­li­tat de l’esport femení. Un estudi de l’OTT Dazn i l’orga­nit­zació The Female Quo­ti­ent –avançat en exclu­siva per 2Play­book– afirma que l’esport femení té un poten­cial de negoci comer­cial espec­ta­cu­lar d’aquí a deu anys: “Si es tractés igual l’esport femení que el mas­culí, la inversió de les mar­ques i patro­ci­na­dors podria superar els mil mili­ons d’euros anu­als el 2030.”

Malau­ra­da­ment, però, encara hi ha molts moments en què el fut­bol mas­culí acaba mar­cant les dinàmiques del femení. Fins i tot quan els èxits tenen nom de dona. Com va trans­cen­dir a l’estiu, alguns con­trac­tes per a l’equip femení del Barça es van acon­se­guir com a palanca perquè l’empresa pogués aca­bar asso­ci­ant la seva imatge als refe­rents mas­cu­lins del club. Per molt que, ara per ara, tenen ben poc fut­bol a les botes. En l’àmbit inter­na­ci­o­nal, apa­rei­xen llums per a l’espe­rança: la Women’s Super Lea­gue anglesa ha fet la pri­mera venda cen­tra­lit­zada de drets a BBC i Sky, per tres tem­po­ra­des (2021-2024), a raó de 28 mili­ons d’euros en total. Espa­nya, si no con­so­lida la pro­fes­si­o­na­lit­zació del fut­bol femení, també nedarà a remolc dels britànics; com també LaLiga sem­pre ho ha fet amb la Pre­mier Lea­gue. I en aquest procés de pro­fes­si­o­na­lit­zació del fut­bol femení, a Espa­nya els grans clubs han de ser ambai­xa­dors, partícips i còmpli­ces dels interes­sos col·lec­tius. Elles s’ho merei­xen.