El fantasma del Nadal

Em pas­sejo per l’oníric Lluèrnia olotí i, capri­cis de la ment, salto cap a unes altres llu­minàries, les típiques de l’època que s’acosta. Cla­vats els dar­rers dies els seus esque­lets en algu­nes de les nos­tres ciu­tats i pobles, les he vist a punt d’obeir l’ordre de cobrar vida, cosa que, com està el pati, no em paro de pre­gun­tar si es durà a terme, com i quan, i, més impor­tant encara, amb quin ànim ho rebrem. Direu que per al cava i les “Bones Fes­tes” falta encara un xic, però els qui ens hem pas­sat l’existència trans­por­tant-nos, ja no entre comar­ques, sinó entre demar­ca­ci­ons per mor de tenir la família escam­pada aquí i allà, albi­rem plens d’inter­ro­gants l’espec­tre del Nadal. Com pas­sava amb el conte de Dickens, aviat se’ns plan­tarà al davant i ens obli­garà a fer un pen­sa­ment i deci­dir, pandèmia sí, pandèmia no, entre els cos­tums de sem­pre, el que ens ve de gust i el que en rea­li­tat ens convé.

Quan la crítica tri­ple enti­tat adopti l’ava­tar de les Pasqües pas­sa­des, ens recor­darà que vam estar fins al dar­rer moment pen­dents de les notícies, desit­jo­sos tots –alguns, fran­ca­ment angoi­xats– de saber com resoldríem les tro­ba­des. No eren pocs els qui vol­drien haver con­fes­sat que s’esti­ma­ven més que­dar-se a casa, però no gosa­ren dir que no. Armats de valor i la cui­rassa d’una inter­mi­tent mas­ca­reta de paper, aca­ba­ren com­par­tint taula, caliu, i els menys afor­tu­nats malau­ra­da­ment el virus, per amor. D’altres van fer pràcti­ques de seny, mal­grat que el premi fos la sole­dat.

Trans­for­mat després en l’espe­rit de les cele­bra­ci­ons pre­sents, els robat­ges de la visió s’encen­dran amb gar­lan­des de llums, símbol de la crisi energètica que tot just comença i que, sap greu dir-ho, fa basarda on ens pot por­tar. Lla­vors ens par­larà de qüesti­o­nar els poders esta­blerts, refu­sar man­sor­gues, i obser­var el món amb ulls nous men­tre escol­tem les veus de la terra i els sig­nes que ens envia l’uni­vers. També ens pre­pa­rarà per a èpoques difícils on pas­sa­ran més bai­xos del que les dar­re­res gene­ra­ci­ons mai hem cone­gut. I ens con­vi­darà, com sem­pre fa, a gau­dir de les coses sen­zi­lles de la vida. Per aca­bar, hi ha el ter­cer, que els qui heu lle­git Un conte de Nadal ja sabeu quin serà si de totes les apa­ri­ci­ons ante­ri­ors no en fem cas. És el fan­tasma del futur. Per tant, se’ns gira feina perquè no es mani­festi la malas­tru­gança.