De qui és el veritable mèrit?

A l’Andrea li cos­tava memo­rit­zar i expres­sar-se en públic. Va repe­tir ter­cer d’ESO i es va ensor­rar, ho hau­ria dei­xat tot, a qui li impor­ta­ria? En aquell ins­ti­tut ningú no l’ani­mava i va aca­bar l’obli­gatòria amb un cinc pelat i amb atacs de pànic. Setze anys, a casa no sobra­ven els diners, fei­nes esporàdiques com a comer­cial o depen­denta, no era la vida que volia, la mare li deia: “Aca­baràs nete­jant ofi­ci­nes com jo?” Experiències que fan pen­sar, madu­rar i bus­car noves opor­tu­ni­tats. Bat­xi­lle­rat en un altre cen­tre on van valo­rar les seves capa­ci­tats i li van posar les coses fàcils tot i que cada dia es per­dia una hora de classe perquè de 3 de la tarda a 11 de la nit feia torn en una fàbrica. Se’n va sor­tir i s’ha pogut matri­cu­lar de filo­lo­gia hispànica a la UB. La Mònica recorda el seu pas per la uni­ver­si­tat, tre­ba­llava els caps de set­mana i els estius men­tre la majo­ria dels com­panys rea­lit­za­ven pràcti­ques a les empre­ses de cone­guts del seu entorn fami­liar. Els seus pares eren obrers ben con­vençuts de la importància d’una bona for­mació, i el seu estímul, l’alt nivell acadèmic i les cor­res­po­nents beques li van per­me­tre doc­to­rar-se al pres­tigiós Mas­sac­hu­setts Ins­ti­tute of Tech­no­logy. Un clar expo­nent de la cul­tura de la meri­tocràcia que al·lega que el talent i l’esforç sem­pre s’obren pas per damunt les clas­ses soci­als? Ella ho des­men­teix: “Hi ha hagut molts moments en la meva tra­jectòria que tot se n’hau­ria pogut anar en orris. Mal­grat l’accés gene­ra­lit­zat a l’edu­cació pública, la mobi­li­tat social con­ti­nua sent molt limi­tada.” Demà estu­di­a­rem on recau el veri­ta­ble mèrit.