El somni de Saïda Menebhi

Ho va escriure a la presó que li va arra­bas­sar la vida: “Caminàvem / amb el cap alt i la mirada per­duda. / Parlàvem d’un món mera­vellós / que arri­ba­ria perquè el volíem. / En aquest món / els nens no conei­xe­rien la misèria, / les dones ja no serien col­pe­ja­des. / Encara cami­nem i cami­na­rem sem­pre / com bojos i con­dem­nats / fins que arri­ba­rem, / ja ho he somiat.” L’espe­rança i la lluita de Saïda Menebhi (Marràqueix, 1952 - Casa­blanca, 1977), poe­tessa, femi­nista i mili­tant del movi­ment mar­xista Ila al-Amam (Enda­vant), bru­tal­ment repri­mit en els anys de plom de Has­san II, res­sona 40 anys després en les rei­vin­di­ca­ci­ons de tan­tes defen­so­res dels drets humans repre­sa­li­a­des en el reg­nat de Moha­med VI, mal­grat que ella tin­gui des del 8 de març del 2020 el seu nom en un car­rer. Saïda –amb Fatima Oukacha, Rabea Ftouh i Pierra di Mag­gio– fou detin­guda el gener de 1976, des­a­pa­re­guda en un cen­tre clan­destí de tor­tura de Casa­blanca, sen­ten­ci­ada en un macro­procés polític en què denuncià l’opressió de les dones, aïllada en una cel·la i morta fent vaga de fam. Recor­dem Saïda avui que comença la causa con­tra Fatima Zohra Ould Belaid, mem­bre de l’asso­ci­ació ATTAC (Justícia Econòmica Glo­bal), arres­tada el 25 de novem­bre per orga­nit­zar pro­tes­tes il·legals con­tra la pujada de preus i l’aban­do­na­ment de les capes més empo­bri­des. I no és l’única, la dis­sidència es con­ti­nua cas­ti­gant amb acu­sa­ci­ons fabri­ca­des i judi­cis sense cap garan­tia. El somni de Saïda Menebhi encara s’atura a les pre­sons, en aquells nens en la misèria, en aque­lles mares col­pe­ja­des...