Què passa amb la sanitat pública?

Està des­a­pa­rei­xent la sani­tat pública i la majo­ria de gent no se n’adona, comenta Roser Nua­lart a un lúcid arti­cle de Sílvia Mas­sana al Face­book que ens hau­ria de fer pen­sar i reac­ci­o­nar. Trans­cripció resu­mida: “El meu cas (mul­ti­pli­ca­ble per cen­te­nars o milers cada dia): pràcti­ca­ment 40 euros de farmàcia per febre i mal de coll d’un fill, inclòs un pack de tests antigènics perquè, amb una panòplia de símpto­mes que podrien ser d’òmicron o la lle­tra que toqui en cada moment, qual­se­vol s’arrisca a no com­pro­var-ho. Qua­ranta euros gas­tats en auto­pres­cripció, auto­pre­venció i auto­gestió del que en cir­cumstàncies nor­mals hau­ria pas­sat per metge de capçalera i recepta cofi­nançada, el mínim que s’hau­ria d’espe­rar després de tota una vida cotit­zant a la segu­re­tat social i aju­dant a finançar el que en diuen sani­tat uni­ver­sal i que cada dia que passa ho és una mica menys. Men­tres­tant, les far­macèuti­ques en diuen bé i el sis­tema de salut estal­via. A costa de què? Algú ho cal­cu­larà algun dia? Quan sem­bla que tot ha de ser covid i si no, no moles­tis, quan la pri­o­ri­tat és per a la covid per damunt de tota la resta, inclosa l’atenció a les malal­ties cròniques, qui se’n cuida, del que no és covid? Qui vigila, qui fa pre­venció, qui pro­cura pel no agreu­ja­ment del que ja és cone­gut i pel diagnòstic precoç del que encara no se sap? Qui, quan les visi­tes a espe­ci­a­lis­tes es demo­ren sis, vuit, nou mesos o un any, quan s’ajor­nen inde­fi­ni­da­ment inter­ven­ci­ons quirúrgi­ques, quan les visi­tes pre­sen­ci­als de segui­ment i les pro­ves per ajus­tar medi­ca­ci­ons han des­a­pa­re­gut del mapa?”