Va, correm-hi tots

“S’avança fra­cas­sant”, va dir Pau Riba en el pro­grama espe­cial que TV3 li va dedi­car aquest dimarts. Em vaig que­dar amb les ganes que la peri­o­dista Laura Rosel el fes refle­xi­o­nar sobre la idea que té de l’èxit i del fracàs, de qui i de què els deter­mi­nen, i de com afec­ten la nos­tra manera de ser en una soci­e­tat que els separa tan brus­ca­ment amb una into­lerància a l’error i a les desil·lusi­ons que és la mare dels ous de tan­tes vides frus­tra­des; si ens cenyim al món de la cre­ació, de tants àngels cai­guts. Riba, greu­ment malalt, està sent aques­tes últi­mes set­ma­nes no sé ben bé si dir-ne víctima d’un deliri mediàtic per, com n’han dit alguns, fer-li “un home­natge en vida”, amb aque­lla con­des­cendència tan típica dels rec­tors de la cul­tura cata­lana. De la cul­tu­reta cata­lana que ell va inten­tar des­truir, no cal ni dir que sense cap èxit –en aquest con­text, èxit en un sen­tit estricte–. Fa una certa ver­go­nyeta aquest “Va, cor­rem-hi tots”, tant se val amb quina qua­li­tat i sense entrar a fons en les coses, per que­dar-nos amb la consciència tran­quil·la que Riba mar­xarà d’aquest món amb la cer­tesa que se’l valo­rava i que no ens tindrà en compte si en algun o en molts moments no va ser a l’agenda dels mit­jans, de les sales de con­certs i dels solem­nes reco­nei­xe­ments ofi­ci­als.