Amb tu soc jo

No hi ha res més pla­ent que poder ser un mateix davant dels altres. La penya que s’ha d’anar posant màsca­res, adap­tant acti­tuds o fal­se­jant la iden­ti­tat per por, ver­go­nya o con­fusió no deixa de ser gent incom­pleta que no se sent a gust amb si mateixa. Mol­tes pare­lles no es conei­xen; arriba un punt tan gran de des­con­nexió que es tor­nen dos per­fec­tes des­co­ne­guts. Callen coses, en diuen d’altres que no pen­sen, pas­sen l’un de l’altre fins que el cas­tell de naips se’n va a la merda. La salsa d’una relació és poder ser un mateix quan s’està amb l’altre. Una de les idees de la física quàntica és la dua­li­tat de les partícules subatòmiques segons la qual poden exis­tir tant en forma d’ona com de partícula, però la seva natura no es revela fins a l’ins­tant precís de l’obser­vació. Amb això vull dir que tots tenim con­duc­tes dife­rents segons qui tenim al davant, perquè per sort no som d’una sola peça, no exis­tim com una placa de gel indes­truc­ti­ble, no som éssers pro­gra­mats i inal­te­ra­bles. El gel sem­pre es desfà, com qui s’ena­mora. Si una relació cas­tra una part de tu vol dir que no ets on has de ser. Can­viar la soli­tud per la com­pa­nyia sem­pre ha de sumar. No pot ser que hagis d’ama­gar una faceta o dues per acon­ten­tar l’altre: has de ser expan­siu, trans­pa­rent, blau. Esti­mar l’altre com t’esti­mes a tu mateix, diuen. El pro­blema és que hi ha massa gent que no s’estima a si mateixa i és incapaç de resol­dre l’equació. La pandèmia real d’aquest segle es diu ego. Un ego insa­tis­fet i frus­trat que talla les ales. Fora bo que recu­pe­res­sin la capa­ci­tat d’esti­mar i que entre l’un i l’altre hi hagués un mirall net que els tornés una idèntica mirada. Això és l’amor: la rea­li­tat és massa potent per als febles.