Un 42 i mig

De totes les coses que s’han dit i escrit sobre Pau Riba des de diu­menge, em quedo amb les parau­les de Marina Ros­sell: mai deia res pre­vi­si­ble, sem­pre res­po­nia una cosa ines­pe­rada, mai el tro­ba­ves a cap lloc comú. I és cert. Quan el Pau va anar per última vegada al FAQS, la Cris­tina Puig li va pre­gun­tar quina pet­jada creia que dei­xa­ria en la música cata­lana. I ell va res­pon­dre: un 42 i mig. O quan tot­hom can­tava al balcó durant la pandèmia, ell lle­gia poe­mes dins d’una banyera. Un artista total des que, als 15 anys, els seus avis el van por­tar a conèixer Sal­va­dor Dalí. “M’ense­nyava els trucs dels que se ser­via per sor­pren­dre el món.” Els avis eren Car­les Riba i Cle­men­tina Arde­riu. Perquè Pau Riba, mai prou valo­rat, repre­senta el fil roig que va des d’aquells intel·lec­tu­als que van fugir en un bibliobús per sal­var els mots fins a algú que volia sal­var la cul­tura cata­lana des­truint-la, però que va crear un llen­guatge nou. Què es pot escriure d’algú que té un fill de nom Llull Riba March? Tota una síntesi de la seva vida i obra. Un incomprès, afor­tu­na­da­ment, que for­mava part del club del cre­a­dor excèntric, com el va bate­jar Albert Om, amb el mateix Dalí, Fran­cesc Pujols, Albert Pla, Enric Casas­sas, Adrià Puntí, Jaume Sisa, Pas­cal Come­lade, Albert Serra, Quimi Por­tet, Roger Mas i Joan Miquel Oli­ver, però també la Ros­sell, la Rosalía, Irene Solà, Juana Dolo­res, Marta Car­rasco, Fer­ran Adrià, Quim Monzó i Santi Bal­mes. Mons onírics que ens fan supor­tar el seny. Una collita ina­ca­ba­ble que creix en aquest racó de món ves a saber per què. Enlloc més es fa cagar el tió i es posa un caga­ner al pes­se­bre. Admi­rem els genis perquè fan el que els altres no ens atre­vim a fer. Com ara no tor­nar mai de For­men­tera, però no tenir-ne nostàlgia. Només aquí podia tri­om­far Johan Cruyff. Només aquí podia ater­rar Diego Armando Mara­dona.