Tinc una resposta per a vostè

Dimarts al ves­pre vam veure reproduïda a la tele­visió una con­versa que, qui més qui menys, tots els cata­lans ens hem vist obli­gats a man­te­nir en qual­se­vol racó d’Espa­nya. En aquest sen­tit, Tengo una pre­gunta para usted va ser el fidel reflex de les bar­ba­ri­tats que vostè i jo hem hagut d’escol­tar a Madrid, Sevi­lla o Valla­do­lid quan hi hem anat per feina, a veure la família o a fer la mili.

Per això, al plató de TVE, Josep-Lluís Carod-Rovira ens va repre­sen­tar una mica a tots, i ell n’era cons­ci­ent. I suposo que per això va aban­do­nar el paper con­ci­li­a­dor del català apo­cat, amb aquell pun­tet d’humi­li­ació que com­porta, i va res­pon­dre, jugant a l’atac, con­tra la xenofòbia antro­pològica –telúrica, gai­rebé– de l’espa­nyol histèric. Va vèncer, natu­ral­ment. Convèncer, només ho devia fer aquí. Però el gest s’ho valia.

Crec, a més, que la inter­venció de Josep-Lluís Carod-Rovira s’adiu amb els nous temps, amb l’era de la glo­ba­lit­zació que ens iguala i ens sin­gu­la­ritza. Ja no cal gas­tar-se més mili­ons en expo­si­ci­ons a Madrid, que no fan més que insis­tir, una i altra vegada, en la dis­culpa pel fet d’exis­tir. Si, com ens han dit cent vega­des, par­lar en català és de mala edu­cació –perquè una con­versa en anglès o francès faran veure que l’ente­nen– és perquè milers de cata­lans ho hem assi­mi­lat i repe­tit només tra­ves­sar l’Ebre (o la Sénia, que és pit­jor). Per això la senyora de Valla­do­lid (aque­lla que aca­bava de sor­tir de la per­ru­que­ria) va menys­prear el català, perquè està acos­tu­mada a fer-ho, si convé, davant de cata­lans.

El “'yo no me llamo José Luis'” de Carod-Rovira va ser una espurna d’auto­a­fir­mació que aquest país neces­si­tava. I el “yo no me llamo Pérez”, un gest de dig­ni­tat impres­cin­di­ble que, per una vegada, tallava les ales a un gegant amb peus de fang que emet i dis­tri­bu­eix el pit­jor peri­o­disme de tot Europa Occi­den­tal. Ben fet.