Desorientats

Hi ha qui diu que som injus­tos amb els polítics perquè els cri­ti­quem. Jo no ho acabo d’enten­dre així. Pas­sar comp­tes és una acti­vi­tat nor­mal i si pen­sem que els nos­tres repre­sen­tants, els que hem votat, no res­po­nen al que ens van pro­me­tre, què hem de fer? Callar? Això sí que em sem­bla­ria cri­ti­ca­ble.

El cas és que els que vam votar i que ara tenen un còmode 52% al Par­la­ment han obli­dat total­ment l’espe­rit de l’1-O i s’han cen­trat en pica­ba­ra­lles fra­tri­ci­des per defen­sar el seu espai i les engru­nes que els cor­res­pon admi­nis­trar fent política de petit comp­ta­ble, deia algú que no recordo i que ja em dis­cul­parà. Pot­ser seria un bon exer­cici fer-los mirar les imat­ges d’aquell dia perquè recor­des­sin de què és capaç la gent, més enllà d’ide­o­lo­gies i llui­tes de curta volada, per a defen­sar la democràcia.

Escol­tar el vice­pre­si­dent Puig­neró dient que després de les muni­ci­pals Junts ha de poder pac­tar amb el PSC; és a dir, amb l’uni­o­nisme, en tants ajun­ta­ments com cal­gui, o el pre­si­dent Ara­gonès fent som­riu­res de com­pli­ci­tat i mos­trant cor­di­a­li­tat amb el pre­si­dent espa­nyol davant la pre­si­denta de la Unió Euro­pea des­a­pro­fi­tant una ocasió d’or per mar­car distàncies i fer palesa la mag­ni­tud del Cata­lan­gate, fa mal, perquè demos­tra que la intran­sigència naci­o­nal que vam ser capaços de man­te­nir durant una dècada ha estat traïda. Em diran que par­lar de traïció és una mica fort; però, com molta gent, estic enfa­dada. Enfa­da­ment no és sinònim de pes­si­misme, sovint al con­trari. Per això penso que el pro­blema té solució perquè estic segura que la mul­ti­tud que es va mani­fes­tar durant tants anys i que va anar a votar el 9-N i l’1-O hi és i no s’ha afe­blit. Pot­ser està dece­buda, però no s’ha afe­blit.

El que ens cal és tro­bar nous repre­sen­tants; és a dir, no tor­nar a votar qui no ha fet el que ens va pro­me­tre que faria. Líders que no limi­tin la política al curt ter­mini i que esti­guin con­vençuts que l’únic camí pos­si­ble per a viure millor és la inde­pendència. Hi són? N’estic segura, tot i que també estic segura que ens cal una crítica con­tun­dent d’ins­ti­tu­ci­ons, par­tits i mane­res de fer ver­ti­cals i rígides d’una altra època i que por­ten molt fàcil­ment cap a subs­ti­tuir grans objec­tius per grans dis­cur­sos abran­dats però que a l’hora de plan­tar cara fan figa.

Si volem arri­bar a la inde­pendència cal una cul­tura política nova on s’apar­quin les llui­tes pel poder i la ide­o­lo­gia i l’únic objec­tiu sigui cons­truir un país millor. I aquesta no és una frase buida. Un estudi coor­di­nat per l’excon­se­ller d’Eco­no­mia Antoni Cas­tells que acaba d’aparèixer diu que una Cata­lu­nya inde­pen­dent obtin­dria fins a 47.300 mili­ons d’euros més. Pri­mer la inde­pendència, units, i després ja vota­rem qui vul­guem. Per això vaig creure en la Crida en el seu moment, perquè em sem­blava ali­ena a les estruc­tu­res tra­di­ci­o­nals dels par­tits i el seu lema era la uni­tat. I ja sabem com va aca­bar. També he cre­gut en el Con­sell per la República i penso que el fet que el pre­si­dent Puig­de­mont hagi dei­xat la pre­sidència de Junts és posi­tiu per al Con­sell, pot­ser no tant per a Junts perquè no veig gaire futur al matri­moni Borràs/Turull amb caràcters i mane­res de fer total­ment opo­sa­des. Tant de bo m’equi­vo­qui. El Con­sell, però, haurà de tro­bar meca­nis­mes per aglu­ti­nar aquest món bara­llat i volar alt, posar Cata­lu­nya al món i impli­car-la en els seus pro­ble­mes i en les seves solu­ci­ons. Només així el Con­sell serà útil i el pre­si­dent Puig­de­mont man­tindrà el seu lide­ratge encara indis­cu­ti­ble. Tal com ha dit en Jordi Pes­ar­ro­dona, el Con­sell ha de ser l’eina ins­ti­tu­ci­o­nal i l’ANC, l’eina mobi­lit­za­dora.

l’Eli­senda Palu­zie deia fa uns dies que, si no hi ha un gir radi­cal, farà falta una can­di­da­tura cívica, no un quart par­tit, un Tsu­nami. I tal vegada tin­gui raó, perquè els deso­ri­en­tats no som nosal­tres, nosal­tres estem indig­nats; els deso­ri­en­tats i porucs per por de per­dre poder són els que vam esco­llir com a repre­sen­tants, que, per una banda, apro­ven amb gran­di­loqüència con­ge­lar les rela­ci­ons amb l’Estat pel Cata­lan­gate, sense dir com, i una part ni tan sols gosa aixe­car-se de la broma altra­ment dita taula de diàleg.