Elisabet II no entén de suïcidis

Les ico­nes iden­ti­fi­quen, con­vo­quen i entre­te­nen, i més si són de llarg recor­re­gut, posem per cas Eli­sa­bet II i el seu intens jubi­leu de mis­ses, car­ros­ses, holo­gra­mes, glo­bus, progènie més o menys unida i tri­om­fant gestió mediàtica superant la llinda del paper cuixé. En canvi, les per­so­nes, pobres mor­tals, i si al cim car­re­guen una història ben poc gla­mu­rosa de guer­res, per­se­cu­ci­ons, fam o violències patri­ar­cals, ten­dei­xen a ser mal vis­tes i apar­ta­des de focus, a gos flac tot són puces, les quals, atenció: s’enco­ma­nen! Per què ho rela­ci­o­nem? Perquè men­tre el món s’ha emba­da­lit aquests últims dies amb la fas­tu­osa mar­tin­gala reial, una real desgràcia ha pas­sat pràcti­ca­ment des­a­per­ce­buda a ulls de l’encan­tat poble: els intents de suïcidi, alguns reei­xits, de sol·lici­tants d’asil a qui Boris John­son té pre­vist des­ter­rar a Ruanda a par­tir del 14 de juny, mogut –diu ell– per un impuls huma­ni­tari que el porta a asse­gu­rar que en aquell país dels Grans Llacs tro­ba­ran les opor­tu­ni­tats que bus­ca­ven al Regne Unit, que per alguna cosa forma part de la Com­monwe­alth; tot queda a casa però ben lluny de les fron­te­res, quin sub­til cinisme! Passa, però, que aquests des­a­graïts pela­ca­nyes que fugen de l’espant talibà o del con­flicte sudanès –entre d’altres hor­rors– que han pagat un preu altíssim abans i durant el viatge, temen molt ser entre­gats al govern de Kigali, que no des­taca pre­ci­sa­ment pel res­pecte als drets humans: qui molesta al pre­si­dent Kagame acos­tuma a des­a­parèixer del mapa. Però dei­xem les cabòries i lloem la reina que tan bé ens sap dis­treure. I qui diu Eli­sa­bet II...