Marc, l’ensordit

El Marc tre­ba­lla com a pro­fes­sor en la meva uni­ver­si­tat, la UIC. Viu en un pis de l’Eixam­ple, ni massa a prop, ni massa lluny dels punts d’interès turístics més impor­tants de la ciu­tat de Bar­ce­lona. És, podríem dir, un indi­vidu urba­nita, que es mou en moto per la ciu­tat, con­tri­buint així, en part, a con­tra­res­tar el caos cir­cu­la­tori crei­xent pro­vo­cat per polítiques muni­ci­pals de via­li­tat que igno­ren el con­text i les neces­si­tats dels habi­tants de la metròpoli tant com menys­te­nen els qui venen de fora a tre­ba­llar a un lloc que és cada cop més inhòspit.

el marc, com a pro­fes­sor uni­ver­si­tari, sap que els sous a la uni­ver­si­tat no són per tirar coets i que en una pri­vada cap pri­vi­legi d’esta­bi­li­tat fun­ci­o­na­rial exis­teix, que tot depèn sem­pre de la vàlua pròpia en la feina i de la con­veniència per a la uni­ver­si­tat a man­te­nir l’acti­vi­tat a què et dedi­ques. Però, tot i així, té avan­tat­ges: el con­tacte amb la gent jove, que de vega­des dona grans ale­gries amb els seus èxits per­so­nals o pro­fes­si­o­nals, la dedi­cació a una feina amb un cert (min­vant) com­po­nent intel·lec­tual, la fle­xi­bi­li­tat (sem­pre rela­tiva) en l’elecció dels punts d’interès pro­fes­si­o­nal i, per a alguns també és una raó molt pre­uada, la gestió lliure de bona part del temps que s’hi ha de dedi­car. Hi ha qui pre­fe­reix lle­gir, estu­diar, pre­pa­rar clas­ses o cor­re­gir exàmens a la nit. He cone­gut molts com­panys d’altres uni­ver­si­tats que pre­fe­rien hores de classe a la tarda, perquè tre­ba­lla­ven millor a la nit, quan sem­bla que cada hora en què la resta dorm compta per dues, com si en la cursa t’anes­sin donant temps d’avan­tatge. Sense fills, jo també ho feia i haig de dir que la pro­duc­ti­vi­tat per­so­nal era gran. Però no tot és sols això.

el marc, que no és ‘rara avis’ noc­turna, excepte si cal anar de festa, amb vida fami­liar i com­pa­nyo­nia uni­ver­sitària, sol fer l’horari clàssic. Clas­ses ben d’hora, estudi al des­patx, àpats al men­ja­dor uni­ver­si­tari on com­par­tir opi­ni­ons, incidències, dub­tes i més d’una ria­lla. I en una d’aques­tes va i em diu: “Mira, et dono un tema per quan escri­guis al diari. Fins a tres cops em des­per­ten a la nit amb els sorolls del car­rer: el del bar, el de la moto, el de les escom­bra­ries.” Doncs, aquí va, Marc.

Tenir un esta­bli­ment obert al públic és molt sacri­fi­cat. Amb una alcal­dessa que un dia es com­pro­met a man­te­nir ter­ras­ses i l’altre se’n des­diu, amb mesu­res absur­des sobre guin­gue­tes de platja en nits de revet­lla que sols per­ju­di­quen les per­so­nes que fan legal­ment la seva feina i amb escassa vigilància sobre els actes incívics al car­rer, la gent de la res­tau­ració té molts fronts oberts. Però això no legi­tima, i això sí que s’hau­ria de con­tro­lar, que tenir un bar sigui barra lliure per des­pren­dre-se’n de la bote­lle­ria buida a altes hores de la mati­nada amb un soroll ensor­di­dor. És clar que el barista podria dir que el Marc hi ha d’estar acos­tu­mat, perquè un parell d’hores després de la soro­llada bote­llera dipo­si­tada sense cura als con­te­ni­dors, passa una moto de silen­ci­a­dor reta­llat (a posta i il·legal­ment, i això també es pot con­tro­lar des de l’Ajun­ta­ment) que, amb o sense velo­ci­tat, li acaba d’arro­do­nir la vigília noc­turna. Cal que el Marc no dormi, deu pen­sar l’alcal­dessa, sols pre­o­cu­pada per la con­ta­mi­nació de l’aire, però no per l’acústica, perquè fa i desfà car­rers, vore­res, pla­ce­tes i jar­dins, té pre­vist des­fer de nou la Dia­go­nal per pas­sar un tram que no ha d’arre­glar res, però no es pot gas­tar els diners a reno­var (i nete­jar) els cami­ons i con­te­ni­dors per tal d’evi­tar que, una hora després, el Marc es des­perti altre cop pel pas d’aquests arte­fac­tes o d’alguns de sem­blants, com ara els de sub­mi­nis­tra­ments a les boti­gues, que dei­xen el motor inso­lidària­ment en marxa, com si tot­hom s’hagués de lle­var a la mateixa hora. I això també és com­petència muni­ci­pal.

Pot­ser algú es veu­ria amb esma de reco­ma­nar al Marc que tan­qui la fines­tra i que o bé s’ofe­gui, o bé hi posi aquest aire con­di­ci­o­nat, quimèric ja per a tan­tes eco­no­mies fami­li­ars, i supo­sant que les seves fines­tres tin­guin els caríssims tan­ca­ments que per­me­ten aïllar-se acústi­ca­ment de l’exte­rior. Però això no nega la inca­pa­ci­tat d’aquest govern muni­ci­pal per ges­ti­o­nar les seves com­petències. Hem dei­xat la gover­nança de la ciu­tat en mans de qui rebutja els avan­tat­ges d’una gran metròpoli, però no en sap evi­tar els incon­ve­ni­ents, fent cada cop més difícil la sere­nor necessària per a una certa salut men­tal. Sort que el Marc és un home posi­tiu i fort, amb un som­riure per­ma­nent per a tot­hom, sen­tit comú i capa­ci­tat per redreçar posi­ci­ons en escol­tar millors pro­pos­tes. Pot­ser cal­dria convèncer-lo de pre­sen­tar can­di­da­tura a alcalde. Sols cal­dria que hi posés: “Voteu-me, soc el Marc, l’ensor­dit per la inacció dels qui ens gover­nen.”