Una por universal

L’altre dia, veient les notícies, un grup de dones d’entre 15 i 40 anys deien que el que més por els feia quan sor­tien de casa era que les vio­les­sin. No era una noia con­creta amb males experiències qui ho deia: eren abso­lu­ta­ment totes les dones entre­vis­ta­des. Totes. Sense excepció. Una por uni­ver­sal que –mal­grat les lleis de merda inútils que encara pre­mien els bot­xins– segueix para­lit­zant mitja huma­ni­tat a l’hora d’anar a sopar, al cinema, a un con­cert o a fer una volta perquè et ve de gust però no tens la segu­re­tat de tor­nar a casa sense que un o més tarats et fotin la vida enlaire o se’t car­re­guin direc­ta­ment i et dei­xin tirada en un marge perquè les gui­neus de la zona se t’esmor­zin l’endemà. Unes dades d’interès: a l’Estat es denun­cien sis vio­la­ci­ons al dia, o sigui una cada qua­tre hores. Però la violència sexual, com a pandèmia mun­dial que és, també és que et pal­pin el cul a l’autobús, que t’asset­gin amb por­ca­des a les xar­xes, que t’insinuïn que por­tes la fal­di­lla massa curta o que vul­guin repro­duir el que han vist en el porno, la pit­jor edu­cació sexual. Perquè es diu que, des de sem­pre, la dona actua perquè l’ata­quin: un gest, una paraula, un escot. No. El que importa és que ella no vol i l’agres­sor viola la lli­ber­tat sexual de la víctima igno­rant aquest no. Els jut­ges, man­cats de sen­si­bi­li­tat i de neu­ro­nes, encara esca­nyen la dona i fan pre­gun­tes demen­ci­als del tipus: “Vostè gau­dia men­tre la pene­tra­ven con­tra la seva volun­tat?” Sis­plau, prou. La justícia, com bona part de la soci­e­tat, és mas­clista: “Estem fins als ova­ris de tants collons”, deia una pan­carta en una mani­fes­tació femi­nista. Doncs això.