La destrucció subtil del benestar

Fa dies que es parla de la crisi econòmica, geo­política, energètica i climàtica que s’acosta. Una crisi que ho sac­se­jarà tot. D’aquesta gran crisi glo­bal que afec­tarà tots els aspec­tes de la nos­tra vida en sor­girà un altre món, això és segur, i tot i que he de con­fes­sar que el que escriuré a con­ti­nu­ació no m’ho acabo de creure, espero que sigui un món millor. L’opor­tu­ni­tat hi és, només cal saber-la apro­fi­tar.

El fet és que men­tre lle­gia els arti­cles apo­calíptics que par­len d’aquesta qüestió he tro­bat una referència a una con­ferència a París de l’Isi­dre Fainé, pre­si­dent de l’Ins­ti­tut Mun­dial de Cai­xes d’Estal­vis i Bancs Mino­ris­tes WSBI i de la Fun­dació La Caixa, on ha defen­sat els valors de les cai­xes en aquests “temps regi­rats”. Ha par­lat de la res­pon­sa­bi­li­tat social, base de la seva iden­ti­tat, i ha subrat­llat que això no és una tècnica de màrque­ting, i també ha des­crit un esce­nari advers que fa pen­sar que les con­di­ci­ons de vida de la major part de la població no tan sols no millo­ra­ran sinó que empit­jo­ra­ran. La bona notícia, ha afe­git, és que els mem­bres del WSBI tenim els ins­tru­ments, el saber fer i, el més impor­tant, la ferma deter­mi­nació per con­tri­buir a resol­dre les neces­si­tats més peremptòries de les per­so­nes.

És una bona notícia si és veri­tat, i jo no dubto de la paraula de l’Isi­dre Fainé, al con­trari, em mereix tota la con­fiança, però en tot cas, els valors que cita no em sem­bla que es cor­res­pon­guin amb la imatge que la gent tin­gui de les cai­xes con­ver­ti­des en bancs. No és cap secret que la crisi econòmica del 2011, la de l’esclat de la bom­bo­lla immo­biliària, i una con­cepció obses­si­va­ment cen­tra­lista i unitària de l’Estat espa­nyol va fer des­a­parèixer el model català de cai­xes. En aquells moments Bèlgica, França, Holanda o Ale­ma­nya van injec­tar fons públics a les enti­tats bancàries i Espa­nya va pre­fe­rir des­truir-les. El cafè per a tot­hom, una vegada més, va ser un ele­ment des­truc­tor de Cata­lu­nya, en aquest cas del seu model finan­cer, un sis­tema en què enti­tats sense ànim de lucre van aca­bar essent més ren­di­bles i més esta­bles que els bancs.

El 5 d’abril del 1904, l’advo­cat Fran­cesc Mora­gas va fun­dar La Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i d’Estal­vis de Cata­lu­nya i Bale­ars, amb el suport de cinc enti­tats fun­da­do­res: l’Ate­neu Bar­ce­lonès, l’Ins­ti­tut Agrícola Català de Sant Isi­dre, Foment del Tre­ball, la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona i la Soci­e­tat Econòmica d’Amics del País. Va néixer de la vaga gene­ral del 1902, amb l’objec­tiu de recap­tar diners per a fami­li­ars d’obrers vícti­mes de la repressió. L’exce­dent es va des­ti­nar a la cre­ació d’una Caixa de Pen­si­ons que oferís al tre­ba­lla­dors un meca­nisme que els asse­gurés la vellesa i la inva­li­desa i, d’alguna manera, es va trans­for­mar en agent fona­men­tal de l’estat del benes­tar i de l’eco­no­mia social.

Les Cai­xes d’Estal­vis van ser un ins­tru­ment de pro­tecció social de la classe tre­ba­lla­dora a Cata­lu­nya i els seus valors, els matei­xos que rei­vin­dica l’Isi­dre Fainé, perquè se cen­tra­ven a impe­dir l’exclusió dels sec­tors soci­als més des­fa­vo­rits cre­ant sis­te­mes pri­vats de pre­visió social quan els públics eren ine­xis­tents o insu­fi­ci­ents. Eren aquells temps que al néixer t’obrien una lli­breta per asse­gu­rar-te el futur, i per a gent de classe mit­jana, com els meus pares, que un dels seus fills entrés a tre­ba­llar a la Caixa era el gran somni, que per cert, no van poder fer rea­li­tat.

Les cai­xes van des­a­parèixer fa una dècada i amb elles la seva imatge d’ins­tru­ments pro­tec­tors del benes­tar mal­grat la magnífica feina de la Fun­dació La Caixa que la gent del car­rer des­co­neix perquè se cen­tra en beques i recerca, res a dir, al con­trari, o el Micro­Bank. El pro­blema és que a nivell d’imatge i de valors no es fa pre­sent perquè el que les per­so­nes viuen cada dia és la mer­can­ti­lit­zació de les sucur­sals i les pràcti­ques comer­ci­als dels seus tre­ba­lla­dors forçats a ven­dre pro­duc­tes i ser­veis finan­cers molt allu­nyats dels seus valors fun­da­ci­o­nals.

Per tot això, les refle­xi­ons de l’Isi­dre Fainé m’han fet tor­nar l’espe­rança d’aque­lla Caixa tan admi­rada pels meus pares i avis, perquè com­promís ferm amb la res­pon­sa­bi­li­tat social és el que toca en aquests temps adver­sos. És pos­si­ble? Ho veig difícil. Però de la mateixa manera que exis­teix l’àrea de la banca pri­vada o de la banca première, per què no podria res­sus­ci­tar el vell espe­rit rei­vin­di­cat per Fainé? Una àrea per a gent amb pro­ble­mes d’exclusió és una decisió valenta i arris­cada però amb una gran reper­cussió d’imatge i, el que és més impor­tant, social.