Quan no hi havia glaçons

Toquem fusta. Els incen­dis no han estat la desgràcia de la pri­mera set­mana d’agost. Els ha subs­tituït la falta de sub­mi­nis­tra­ment de glaçons. No l’ha cau­sat, com el paper higiènic, una des­a­fo­rada acu­mu­lació. És una bai­xada de pro­ducció dels fabri­cants, que han vist com l’aug­ment de cos­tos (elec­tri­ci­tat, car­bu­rant i plàstic) els obli­gava a mul­ti­pli­car el preu per tres si no hi volien per­dre diners. Un agost sense glaçons seria més patètic que un exèrcit amb els tancs que havia de por­tar als ucraïnesos fets una coca. No patiu. Assu­mit que es paga­ran mes cars gintònics, san­gries i tisa­nes, el sub­mi­nis­tra­ment es nor­ma­lit­zarà. No tor­na­rem a la meva infan­tesa, quan el gel era per a la nevera, una caixa de fusta reves­tida amb un grui­xut con­glo­me­rat de suro. El Ver­mell anava a Palamós a trenc d’alba i car­re­gava el carro ple de bar­res de gel que recordo de 2 metres de llarg i 25 centímetres d’alt i d’ample. Repar­tia casa per casa i les tren­cava a mida del con­su­mi­dor amb una piqueta. Amb carro i cavall també repar­tia l’aigua de la Font Picant el Moro, i fei­xi­nes de bruc els de Can Darna. No es con­su­mien gintònics i el diu­menge a la tarda a la ter­rassa de Can Plaja la mare dema­nava un sol­dat; el pare, una cer­vesa, i nosal­tres, una “mirinda”. Que no hi hagués glaçons de gel no era greu i la xíndria i el meló els posàvem en fresc al pou, dins d’una saca. Ara un agost sense glaçons podria pro­vo­car una revolta i no seria dels som­riu­res.