Llàgrimes a Montjuïc

El 24 d’agost pas­sat es va cele­brar el dia de la inde­pendència d’Ucraïna a Brus­sel·les, Praga, Ate­nes, Berlín, Roma, Tòquio, Madrid, Lis­boa, Lon­dres, Edim­burg... i Bar­ce­lona. A la Font Màgica de Montjuïc. El Cor de Refu­gi­ats (amb seu a Pineda) va can­tar l’himne naci­o­nal; repre­sen­tants de l’Ajun­ta­ment i la Gene­ra­li­tat van ofe­rir el seu suport con­ti­nuat als ucraïnesos que havien bus­cat aixo­pluc a Cata­lu­nya; un mili­tar ucraïnès sota trac­ta­ment mèdic a Bar­ce­lona va dema­nar un minut de silenci per les vícti­mes civils... L’ambi­ent no era gaire fes­tiu perquè molts dels pre­sents ja havien rebut notícies direc­tes del que estava pas­sant al seu país aquell mateix dia. I jo també, gràcies a un amic meu a Kíiv, el qual em va infor­mar a les 14.19: “Ja hem tin­gut qua­tre atacs aeris, només a Kíiv.” 14.21: “Altres regi­ons també han estat bom­bar­de­ja­des.” I lla­vors, a les 20.18: “Malau­ra­da­ment, 25 per­so­nes van morir a Txa­plinka [al sud-est del país], inclo­ent-hi dos nens.” Més tard es va des­co­brir que només un nen s’havia mort, cre­mat viu en un cotxe amb qua­tre per­so­nes més. Segons The Was­hing­ton Post, Putin va creure que la invasió que va ini­ciar fa mig any aca­ba­ria en qüestió de set­ma­nes, perquè els lles­tos de l’FSB li havien asse­gu­rat que la majo­ria dels ucraïnesos també es con­si­de­ra­ven rus­sos: que les dues naci­ons eren, de fet, una (que és el que Putin ha cre­gut sem­pre). Men­tre que qual­se­vol estran­ger que hagués pas­sat qua­tre dies a Ucraïna –jo ho vaig fer el 2016– hau­ria vist que la major part dels ucraïnesos es con­si­de­ra­ven ucraïnesos i prou, per bé que ales­ho­res no tenien res con­tra la llen­gua russa, que sovint par­la­ven entre ells. Ara les coses han can­viat. L’acte a Montjuïc es va pre­sen­tar en ucraïnès, català i cas­tellà. Irònica­ment, si el Krem­lin no hagués fet el que ha fet, s’hi hau­ria afe­git el rus. Una mos­tra més de com molts dels trets de Putin li estan sor­tint per la culata.