El món, cap per avall

Calor, nits tro­pi­cals, incen­dis, inun­da­ci­ons, rècords abso­luts de tem­pe­ra­tu­res... El canvi climàtic està tru­cant a la porta.

Aquest estiu han estat dies històrics con­ti­nus a escala mun­dial perquè la mete­o­ro­lo­gia està cap per avall.

Al maig ja teníem un rècord abso­lut de tem­pe­ra­tu­res al Mar­roc (45,7ºC) i alhora un fort huracà –pro­vi­nent del Pacífic– tra­ves­sava Mèxic. En canvi, a Xile, a l’hemis­feri sud, teníem rècords de tem­pe­ra­tu­res fre­des (-2,1ºC). A Suïssa asso­lien la màxima tem­pe­ra­tura des que es tenen regis­tres (1753). El 3 de juny, Tur­quia acon­se­guia un rècord de 45,9ºC. A Kuwait, a prin­ci­pis de juny, asso­lien els 50ºC. A les Illes Britàniques asso­lien vents de 144 km/h a causa d’una tem­pesta tro­pi­cal. El 16 de juny a França feien un rècord de 42,9ºC i el 19 del mateix mes, un altre a Ale­ma­nya amb 39,2ºC. I a Iraq arri­ba­ven fins a la insu­por­ta­ble i inha­bi­ta­ble tem­pe­ra­tura de 51,6º. En canvi, a l’hemis­feri sud batien rècords de fred, com a Nova Zelanda, amb -8,6ºC. El 25 de juny a Japó asso­lien també un rècord de 40,2ºC i a Flo­rensa, 41,8ºC. Al cer­cle polar àrtic arri­ba­ven a 30,8ºC, una tem­pe­ra­tura mai vista. I al juliol podríem seguir amb més i més dades històriques. A Pakis­tan dar­re­ra­ment hem vist unes inun­da­ci­ons monsòniques que afec­ta­ven una ter­cera part del seu ter­ri­tori, amb 30 mili­ons de per­so­nes afec­ta­des amb major o menor grau. I si par­lem de efec­tes molt més pro­pers i col­pi­dors, a la Bis­bal d’Empordà fa pocs dies han cai­gut pedres d’onze centímetres de diàmetre, que van matar una nena, a part dels danys en cot­xes, teu­la­des i mobi­li­ari urbà de tot el muni­cipi.

Rècords, rècords i més rècords. L’emergència climàtica hau­ria d’aca­pa­rar mol­tes més notícies i no estar dis­trets amb un fune­ral etern, car­rincló, arcaic, monàrquic... Si fóssim intel·ligents hauríem, alhora, d’apar­tar defi­ni­ti­va­ment temes com l’ampli­ació de l’aero­port, l’ampli­ació de l’auto­pista, el jocs olímpics i par­lar de coses molt més sen­sa­tes com ampliar els hora­ris i els iti­ne­ra­ris del trans­port públic, aug­men­tar freqüències i per­so­nal... Perquè això també és donar feina a la gent i alhora posar remei a un pro­blema estruc­tu­ral de difícil solució. Totes les polítiques hau­rien d’estar pen­sa­des per adap­tar-nos al canvi climàtic i per a la seva erra­di­cació. La resta és per­dre temps i diners.