El mínim que es pot fer

La cam­pa­nya diu que en un país de gent que li agrada aju­dar, el mínim que es pot fer és pro­por­ci­o­nar un recurs sufi­ci­ent a qui es queda enrere. Es refe­reix a l’ingrés mínim vital (IMV), que segons el Minis­teri d’Inclusió, Segu­re­tat Social i Migra­ci­ons ha arri­bat al mes de setem­bre a 509.574 llars i a un total d’1.406.850 per­so­nes des que es va posar en marxa, el juny del 2020, com a res­posta a l’esca­lada d’empo­bri­ment pro­vo­cada pri­mer per la crisi finan­cera del 2008, després per la pandèmia i ara per la guerra d’Europa –que ja es pre­veu de llarga durada–. Les dades per­me­ten radi­o­gra­fiar en part quin per­fil de la població es troba en risc de no poder cobrir les neces­si­tats bàsiques: dos de cada tres titu­lars de la per­cepció són dones i un 42,4% dels bene­fi­ci­a­ris, menors d’edat. I diem “en part” perquè cal millo­rar els meca­nis­mes d’accés a aquesta pres­tació: a hores d’ara tan sols ha proveït un 40% de les llars que com­plei­xen els requi­sits. A què és degut? A una exces­siva burocràcia que com­plica la demanda i no detecta efi­ci­ent­ment les neces­si­tats, i per aquesta via no hau­ria de ser com­pli­cat posar-hi remei. A la vegada hi ha un grup no pas menor de per­so­nes llançades al marge del sis­tema on no espe­ren aju­des ni sabrien com sol·lici­tar-les, per això és posi­tiva la ini­ci­a­tiva del minis­teri d’acos­tar-s’hi a través de les enti­tats espe­ci­a­lit­za­des –ja veu­rem com es con­creta– perquè puguin rebre l’IMV. Real­ment és el mínim que es pot o que s’ha de fer, i indigna la insi­di­osa i contínua refi­lada de l’opo­sició con­tra qual­se­vol mesura solidària, sem­pre inci­tant l’ego­isme dels que més tenen.