La riquesa que els mata

Cinc-cents anys i con­ti­nuen sent proveïdors d’una riquesa que el món cobeja i que a ells els emma­lal­teix, expulsa de casa i mata. Fins a un 80% dels recur­sos mine­rals i molts dipòsits d’hidro­car­burs es tro­ben en ter­ri­to­ris indígenes, on les cor­po­ra­ci­ons extrac­ti­ves dei­xen una letal herència de con­ta­mi­nació i ves­sa­ment de substàncies peri­llo­ses que els fa inha­bi­ta­bles. Aquest és el resum d’un con­tun­dent informe de Mar­cos Ore­llana, rela­tor espe­cial de l’ONU sobre substàncies tòxiques i drets humans. La cobdícia i la rapi­nya són insa­ci­a­bles, la història de les “venes ober­tes” es manté vigent, actu­al­ment en forma de com­pa­nyies mine­res o de petroli i gas que, tot i l’emergència climàtica, con­ti­nuen avançant en la seva explo­tació en els més remots indrets on viuen les pobla­ci­ons ori­ginàries, que és allà on els estats pro­mo­uen les indústries de com­bus­ti­bles fòssils. D’altra banda, i segons ha cons­ta­tat l’equip d’Ore­llana, en alguns països els pro­pi­e­ta­ris dels agro­ne­go­cis expo­sen les comu­ni­tats als pes­ti­ci­des uti­lit­zats en els mono­cul­tius i no tenen cap escrúpol a fumi­gar per aire i de manera indis­cri­mi­nada damunt els seus camps i les seves aigües, amenaçant seri­o­sa­ment la seva prin­ci­pal font d’ali­men­tació i de super­vivència. Des­plaçaments forçats, malal­ties induïdes, dis­cri­mi­nació racial... Els estats no com­plei­xen els trac­tats inter­na­ci­o­nals que regu­len les substàncies químiques i els resi­dus perquè s’alien amb les mul­ti­na­ci­o­nals, molt més pode­ro­ses que una llei i que uns éssers humans que inten­ten pro­te­gir la mare Terra, i això final­ment ens passa fac­tura a tots; a les pobla­ci­ons més inde­fen­ses, pri­mer.