‘Muy mucho español’

És un clàssic. Quan el pati de la cana­lla política està esve­rat per la pro­xi­mi­tat d’unes elec­ci­ons, comen­cen a sor­tir pro­me­ses de nous museus com bolets. Tots acos­tu­men a tenir un per­fum comú: són poc ori­gi­nals en els con­tin­guts, gran­di­loqüents en els con­te­ni­dors i la gran majo­ria, per sort, no van més enllà del paper. El dar­rer invent l’acaba de pro­po­sar el PP: el Museo Naci­o­nal de la His­to­ria de España, al Palau de Foment, l’actual seu del Minis­teri d’Agri­cul­tura. Però com és pos­si­ble que no se’ls hagués acu­dit fins ara? Com a esquer per pes­car vots ran­cis és infal·lible. “Espa­nya és una de les naci­ons més impor­tants del món, orgu­llosa de la seva història, que ha de mos­trar al món. El Museo Naci­o­nal de His­to­ria de España per­metrà acce­dir al conei­xe­ment científic de la nos­tra història a través dels tre­balls, inves­ti­ga­ci­ons i estu­dis fets per nom­bro­sos i pres­ti­gi­o­sos his­to­ri­a­dors”, pro­clama el PP en l’esbor­rany. Ja sali­ven, oi? Doncs espe­rin, que hi ha bonus track: expli­carà “la con­tri­bució d’Espa­nya a Amèrica amb la gran­di­osa empresa de la his­pa­ni­tat, mos­trant la veri­tat fàctica de la història davant les lle­gen­des negres que els últims anys s’estan difo­nent”. El què dèiem: gens ori­gi­nal, gran­di­loqüent i que, què s’hi juguen?, aca­barà en res.