Educació

Són les cinc de la tarda i en algu­nes pla­ces del cen­tre de la ciu­tat s’hi aple­guen nens, nenes i joves. Juguen a pilota, s’enfi­len, pin­ten el pavi­ment amb gui­xos de colors, cor­ren i xis­clen. Alguns menors van amb pati­net elèctric, altres amb bici­cleta. Al final del dia s’acu­mu­len tota mena de dei­xa­lles: papers, bos­ses, plàstics, llau­nes, fora de les pape­re­res com si d’una bata­lla es tractés. Les jar­di­ne­res, que abans con­te­nien uns arbres fron­do­sos, ara són pape­re­res i aques­tes s’han con­ver­tit en con­te­ni­dors de tota mena d’objec­tes. Una font raja contínua­ment com si l’emergència per sequera no ens afectés. Al cap­ves­pre algun gos per­dut fa les seves neces­si­tats en els racons de la plaça on l’endemà es rebol­ca­ran els nens. Les famílies acom­pa­nyen de forma con­tem­pla­tiva el joc dels fills amb per­mis­si­vi­tat i ali­e­nes al que suc­ce­eix al seu entorn. Sem­bla que a tot el que no ens per­tany no li donem valor. No, així no pot ser. Tole­rem deter­mi­na­des con­duc­tes al car­rer que a casa no accep­tem de cap manera. El car­rer és per gau­dir-lo res­pec­tant el que és comú i ens cor­res­pon a tots, sobre­tot als adults amb res­pon­sa­bi­li­tats edu­ca­ti­ves, fer que això sigui pos­si­ble. El civisme comença per les acti­tuds indi­vi­du­als i els pri­mers res­pon­sa­bles de l’edu­cació dels menors són les seves famílies. Cons­ta­tem, però, que hem pas­sat d’aquell extrem de tolerància zero pròpia d’una edu­cació auto­ritària a graus de per­mis­si­vi­tat ele­vats sense límits ni res­tric­ci­ons. Són els extrems que sovint es toquen. “Són els meus fills i els educo com vull”, res­po­nen quan algú esmena la con­ducta d’un menor en presència dels pares. El pro­tec­ci­o­nisme que s’observa és una acti­tud que afecta els menors, però també la soci­e­tat en el seu con­junt. La per­mis­si­vi­tat àmplia deixa els nens inde­fen­sos davant de qual­se­vol futur con­flicte. Experts aler­ten que mol­tes frus­tra­ci­ons adul­tes s’ori­gi­nen en la infància per no haver estat edu­cats en la reso­lució posi­tiva del con­flicte i en l’exer­cici de la res­pon­sa­bi­li­tat. Coin­ci­dim també que tots tenim una vida estres­sant i la nos­tra como­di­tat ens con­du­eix a diluir els límits d’exigència dels fills res­pecte a uns com­por­ta­ments con­tra­ris als valors que volem edu­car. Pares per­mis­sius fan nens febles i adults con­flic­tius. Els nens són això, nens, amb molt per fer i per desen­vo­lu­par-se, però de com ho fem, en depèn el seu futur i el de la soci­e­tat.