Doncs rebel·lió

La reforma del delicte de sedició impul­sada per Pedro Sánchez té el com­pren­si­ble objec­tiu tàctic de man­te­nir la seva coa­lició de govern, donant a Pere Ara­gonès alguna con­questa per jus­ti­fi­car la seva defensa de la taula de diàleg, al temps que juga a apai­va­gar la causa inde­pen­den­tista, en enfron­tar els par­tits que s’hi abo­nen, ja que Junts ja ha mani­fes­tat la seva posició en el sen­tit d’enten­dre que l’“almoina” de la reforma no solu­ci­ona res, com tam­poc cre­uen que ho hagin fet els indults. De fet, és cert que ERC sem­bla haver obli­dat aque­lla ini­cial posició com­par­tida amb Junts de dema­nar una impos­si­ble amnis­tia i un més que impro­ba­ble referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, i es digui això prag­ma­tisme o traïdoria, el canvi dels repu­bli­cans ha esde­vin­gut l’inici de la discòrdia, final­ment mate­ri­a­lit­zada (o uti­lit­zada com a jus­ti­fi­cació) en el tren­ca­ment de la coa­lició de govern a Cata­lu­nya.

Aquesta tàctica soci­a­lista, que també repu­bli­cana, dona imme­di­ats rèdits a tots dos par­tits, ja que els col·loca en el cen­tre dels res­pec­tius tau­lers polítics, però també els pot pro­duir més d’un mal­de­cap en l’altre tau­ler on volen jugar (qui gua­nyarà a Cata­lu­nya?), i en el propi, ja que a tots dos els mos­se­guen els peus els adver­sa­ris. Per al PP, i encara més per a Vox, la reforma del Codi Penal és una traïdoria al sis­tema polític espa­nyol, una ver­go­nyant venda dels prin­ci­pis soci­a­lis­tes als interes­sos dels que volen tren­car la uni­tat, i en el mateix sen­tit s’han mani­fes­tat dins i tot alguns dels barons del PSOE. Però al mateix temps a una part de Junts i en els espais més abran­dats de l’inde­pen­den­tisme, també es parla de traïdoria en el sen­tit con­trari, ja que s’entén que en can­viar-se el delicte de sedició per un de “desor­dres públics agreu­jats”, amb penes que vol­ta­rien els tres anys de presó, això podria sig­ni­fi­car un dur cop a qual­se­vol mena de mani­fes­tació de dimen­si­ons mas­si­ves, entre les quals, de manera molt sig­ni­fi­cada, hi ha les del movi­ment per la inde­pendència. Si bé es diu també que podria afec­tar els encau­sats que estan espe­rant que es dicti sentència, aquesta even­tu­a­li­tat no és pos­si­ble perquè les penes més des­fa­vo­ra­bles no poden ser retro­ac­ti­ves. En canvi sí que hau­rem d’estar d’acord que les mani­fes­ta­ci­ons cada cop més agres­si­ves rea­lit­za­des en el con­text de l’actual crisi econòmica es poden veure limi­ta­des més enllà del que ja està regu­lat en l’ano­me­nada llei mor­dassa, la versió del PP no dero­gada pel PSOE de la llei de segu­re­tat ciu­ta­dana.

Però pel que fa a l’essència del delicte en qüestió, mirant enrere en relació amb l’abast de les mani­fes­ta­ci­ons i els actes de deso­bediència enfront de la poli­cia d’aquells dies del 2017, sí que hauríem d’estar d’acord en una cosa: emmar­cats en el debat i vota­ci­ons produïts al Par­la­ment de Cata­lu­nya el 6 i 7 de setem­bre d’aquell any, tota l’acció política té el seu ori­gen en una de jurídica, les lleis de des­con­nexió. La volun­tat ales­ho­res no era alte­rar l’ordre públic, sinó tren­car l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal, de manera que s’hau­ria de dir que la qua­li­fi­cació del delicte com a sedició, pro­po­sada majo­ritària­ment des de la fis­ca­lia i accep­tada majo­ritària­ment pel Tri­bu­nal Suprem, era equi­vo­cada, i que la de rebel·lió, ni que sigui entesa en el grau de temp­ta­tiva, resulta més accep­ta­ble des del punt de vista dogmàtic.

En resum, si s’ha d’enten­dre rao­na­ble la teòrica argu­men­tació de Sánchez sobre una har­mo­nia euro­pea entorn dels delic­tes con­tra l’ordre públic, també és cert el que diuen els que s’escan­da­lit­zen, que ho fa per sal­var els inde­pen­den­tis­tes encau­sats i el seu govern de coa­lició. I de fet ho farà. A qui pot­ser ningú vol sal­var és als que encara no han estat jut­jats i són fora. Podran aco­llir-se als bene­fi­cis de la reforma o seran jut­jats en raó d’un no refor­mat delicte de rebel·lió? Si fos així, la jugada per a Jun­que­ras fora rodona: pot­ser ell podria tor­nar a pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons, si s’entengués que, refor­mada la sedició, la pena d’inha­bi­li­tació no se li pot apli­car com a con­demna com­ple­mentària; però qui per sem­pre hau­ria de ser fora, si no vol enfron­tar-se a un judici de resul­tat incert seria Puig­de­mont, i la resta dels que no tor­nen. No sabem si el càlcul dels dos futurs socis del tri­par­tit a Cata­lu­nya, amb l’ajuda ines­ti­ma­ble dels comuns, arriba a tant, però en tot cas segur que a la ment de Pedro Sánchez es podria con­fi­gu­rar una opció d’aquesta mena. Game over? Doncs rebel·lió.