Armats

Ell va ben armat per la vida. Ella ho pensa des de fa anys, des d’aque­lla pri­mera vegada que li va petar el cap quan el va veure esmor­zant a la plaça amb l’abric negre i les botes mili­tars. Armat amb un ros­tre d’ulls impos­si­bles de color topazi de l’espai i un som­riure dels que sur­ten amb comp­ta­go­tes, va pen­sar, ja lla­vors, que ell venia d’un altre pla­neta. Podran pas­sar dies, set­ma­nes, mesos o anys. Però sem­pre que el troba ella se’n recorda de tot. De les tar­des que l’ha espe­rat, de cada vegada que ha bus­cat els seus ulls entre la gen­tada, de les bir­res, els cafès i les con­ver­ses, dels jocs felins i els cap­ves­pres fent el gos al sofà. Amb els anys, segur que els records per­dran força i color, es trans­for­ma­ran en metra­lla dins i fora del pen­sa­ment. Però hi haurà una imatge que es man­tindrà intacta en algun calaix del seu cer­vell amnèsic. Entrar a la seva habi­tació i veure tres armes negres —de joguina, però de joguina molt ben feta— des­can­sant sobre el radi­a­dor blanc. Un ins­tant de poe­sia pura. Ella, com Bolaño, dedica els seus dies a bus­car bellesa en qual­se­vol art i en qual­se­vol lloc, i aquell dia la bellesa se li va mul­ti­pli­car per dos. Taran­tino s’hau­ria diver­tit com un nen en una bassa. I Brossa n’hau­ria fet un poema visual. La prudència no vacuna con­tra el fracàs: val més dei­xar-se anar i veure què passa. Ell tenia raó: sense pressió ni expec­ta­ti­ves, l’arma­ment de cadascú té més poder de seducció. Les cla­pes de quo­ti­di­a­ni­tat no es con­tra­di­uen en abso­lut amb el desig secret. I tant ell com ella només aspi­ren a una vida que els dis­pari bales de calma blava, d’aque­lla mena de blau que batega com un orgasme.