Relació líquida

Dels cre­a­dors del “tu a casa teva i jo a la meva” arriba el con­cepte “relació líquida”, estès sobre­tot entre els joves. Una relació líquida no con­sis­teix a fotre’s infu­si­ons en pare­lla, ni a anar a pixar ple­gats, ni a fer-se moi­xai­nes sota l’aigua del mar fre­gant les algues i els eriçons amb els peus, ni a dut­xar-se mútua­ment amb sifó a la barra d’un bar. Una relació líquida és, segons els moder­nets experts en tot, allò de “t’estimo molt però tam­poc et fli­pis”. Diu un tal Zyg­munt Bau­man –el guru de la cosa– que les rela­ci­ons líqui­des són vin­cles molt fràgils que esta­blim amb les per­so­nes que ens tro­bem per la vida. Es veu que tenim por de lli­gar-nos als altres i més que vin­cles fem con­ne­xi­ons sense cap mena de com­promís, fet que arruïna qual­se­vol con­tacte. Aquell tòpic mas­te­gat de “no fa falta que posem una eti­queta a això nos­tre”. Es tracta de patir poc, perquè ens enten­guem, d’un joc en què perd qui s’ena­mora. Rela­ci­ons fuga­ces, super­fi­ci­als i etèries que, per la seva debi­li­tat, es tren­quen amb excu­ses o con­flic­tes de fireta. Els seus inte­grants solen ser indi­vi­dus –nois i noies– nar­ci­sis­tes però inse­gurs, i bas­tant mono­neu­ro­nals. Se’n diuen rela­ci­ons líqui­des per no dir-ne folla­mics, que es veu que que­dava lleig i sonava a parau­lota. Però és just això: que­dar-se amb el plaer del sexe i el bon rot­llo i deses­ti­mar les dis­cus­si­ons de pare­lla, els enfron­ta­ments del dia a dia i els seus efec­tes col·late­rals: anar a com­prar, pagar fac­tu­res a mit­ges, olo­rar els pets de l’altre, veure com mas­tega amb la boca oberta o dis­cu­tir per qui treu el gos a pixar. El món se’n va a la merda i nosal­tres li posem piles alca­li­nes per acce­le­rar-ho.