Un gran moment

Feia temps que es coïa silen­ci­o­sa­ment en garat­ges i locals de pobles i ciu­tats. En aquests espais hi havia joves fent el que durant dècades havien fet tanta gent: mun­tar grups de música amb més o menys encert. La nove­tat és que a diferència de les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors ja no havien vis­cut amb el llast de la dic­ta­dura i alguns ja s’havien edu­cat a l’escola democràtica. O sigui que de manera natu­ral, arreu dels Països Cata­lans molts van començar a optar pel català a l’hora de fer les seves cançons, com si visquéssim en un país nor­mal. El pro­blema, és clar, és que no era un país nor­mal, que el fran­quisme estava lluny de ser espol­sat de les ins­ti­tu­ci­ons i, pot­ser encara pit­jor, dels cer­vells. La majo­ria de líders d’opinió gene­rals i els peri­o­dis­tes musi­cals més repu­tats se sen­tien còmodes amb la música en català d’una selecta mino­ria que havien pas­sat els temps més glo­ri­o­sos en els temps miti­fi­cats de la resistència anti­fran­quista.

La Nova Cançó? Quins grans can­tau­tors, res­pecte màxim. Sisa, Pau Riba, que inno­va­dors i sub­ver­sius que havien estat (ep, als anys setanta)! La Dharma: magnífics, autèntics, però només els pri­mers dis­cos. Si hagués estat per segons qui s’hau­ria posat una dot­zena d’artis­tes al museu amb tots els honors i aquí s’hau­ria aca­bat tot. Inten­tar fer pop, rock o heavy en català, per a molts, era anar massa lluny. Les pro­pos­tes, segons els opi­na­dors ofi­ci­als, eren medi­o­cres i només s’aguan­ta­ven perquè hi havia públic amb ganes de treure este­la­des als con­certs, i sobre­tot perquè Pujol en una jugada mes­tra els sub­ven­ci­o­nava tots (i supo­sem que també ren­tava el cer­vell a la gent a través de l’escola i TV3 perquè comprés els dis­cos).

Però la rea­li­tat és tos­suda, i cen­te­nars de grups van insis­tir a fer el que fan arreu del món: expres­sar-se en la seva llen­gua. I milers d’altres joves els van aco­llir amb entu­si­asme per la pro­posta. Alguns dels grups afi­ci­o­nats es van poder pro­fes­si­o­na­lit­zar, els pre­ju­di­cis van anar per­dent espai i a poc a poc el pano­rama es va anar assem­blant, sí, al d’un país nor­mal: amb uns quants grups excep­ci­o­nals, un gra­pat de bons i molts de no tan bons. Per raons evi­dents de demo­gra­fia i estadística, el Prin­ci­pat era el lloc d’on sor­tien més grups, i d’entre tants, alguns van des­ta­car sobre els altres i van gua­nyar una popu­la­ri­tat inau­dita. Les Illes i el País Valencià sem­bla­ven seguir un patró molt simi­lar amb alguns anys de deca­latge: hi va haver un boom de grups, i el temps en va aca­bar des­til·lant alguns que van arri­bar a la pri­mera fila. La Gossa Sorda, Aspen­cat i sobre­tot Antònia Font i Obrint Pas van ser les pri­me­res for­ma­ci­ons pro­ce­dents de fora del Prin­ci­pat que es van gua­nyar un èxit enorme. I, més recent­ment, Zoo.

Dis­sabte pas­sat, Zoo va aca­bar la gira del seu últim disc, Lle­po­lies, al Palau Sant Jordi de Bar­ce­lona. Durant més de dues hores, quinze mil per­so­nes van ballar i can­tar dei­xant-hi l’ànima totes les cançons d’aquest grup que es va crear a Gan­dia fa només vuit anys. L’esce­no­gra­fia i la qua­li­tat en la inter­pre­tació no dei­xa­ven res a desit­jar res­pecte a molts grups inter­na­ci­o­nals con­so­li­dats que fan parada a Cata­lu­nya. Tot ple­gat sense que cap pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat hagi tret el talo­nari i sense un mar d’este­la­des pre­sump­ta­ment bran­da­des per noies i nois sense cri­teri musi­cal. Zoo aplega joves i no tan joves –a més d’un bon gra­pat de cana­lla petita– i sedu­eix amb un dis­curs crític i amb la música, aquesta bar­reja tan per­so­nal de rap, rock i altres rit­mes que s’acos­tu­men a englo­bar en “urbana”. Una pro­posta que fun­ci­ona mera­ve­llo­sa­ment als Països Cata­lans, però també a fora: un exem­ple recent són les vuit mil per­so­nes que van aple­gar a Madrid fa pocs dies.

La llen­gua, a l’època del Goo­gle Trans­la­tor, no és cap bar­rera per qui no en vul­gui veure. El món és ample, i no hi hau­ria d’haver cap raó perquè un grup com Zoo no s’hi pas­segés. I qui diu Zoo, diu els mallor­quins Antònia Font, que també van omplir el Palau Sant Jordi fa un parell de mesos, o els oso­nencs Oques Gras­ses, que ja tenen totes les entra­des venu­des per al con­cert que hi faran a finals de gener. I això només són alguns exem­ples de música ben feta i molt popu­lar. Així doncs, que ningú tin­gui pressa a posar en for­mol la música en català, perquè és ben viva. Quin gran, grandíssim moment!