Trosset a trosset

Fa uns dies, en aquest mateix espai, ens com­padíem dels grecs que es poden estar fent il·lusi­ons amb el retorn dels mar­bres del Par­tenó que exhi­beix des de fa dos segles el Bri­tish Museum, després que s’hagin fet públi­ques unes nego­ci­a­ci­ons “secre­tes” entre Ante­nes i Lon­dres per tro­bar una solució pac­tada a un dels saqueigs patri­mo­ni­als més famo­sos de l’era colo­ni­a­lista. El govern britànic, pres­si­o­nat per la Unesco i tot, ho té cada vegada més cru per con­ti­nuar mare­jant la per­diu amb allò tan cínic que hi ha lle­gats cul­tu­rals que per­ta­nyen a tots i a ningú en con­cret per rete­nir al seu ter­ri­tori el mate­rial artístic espo­liat. I més després que el Vaticà acabi de moure fitxa: el papa Fran­cesc ha anun­ciat de sor­presa que repa­triarà tres frag­ments arren­cats del monu­ment més emblemàtic de l’Acròpolis, con­ser­vats als museus de la Santa Seu des del segle XIX. El penúltim papa, Benet XVI, es va negar en rodó a lliu­rar-los. Bufen nous vents: aquest any també hem vist que un museu de Sicília renun­ci­ava al seu tros­set de Par­tenó. Men­tres­tant, però, hi ha un munt de museus euro­peus més que en tenen escul­tu­res (cap en la pro­porció del Bri­tish) i que fan com els nens petits: tapant-se els ulls es pen­sen que ningú els veu. El Louvre de París, per exem­ple.