Estimar i odiar el Nadal

El Nadal és massa com­plex per odiar-lo o per esti­mar-lo sense mati­sos. Tant de bo fos tan sim­ple. Que són les fes­tes del con­su­misme des­bo­cat? És clar, però qui no es com­mou amb aquell detall, digui’s àpat, petó o regal, per tro­nat que sigui, per inútil que sigui, que algú ha deci­dit fer-te, o que deci­dim fer a l’altre, i hi incloc fins i tot el de com­promís o el com­prat a corre-cuita al basar de la can­to­nada de casa? Ni tot és autèntic ni tot és postís per Nadal. Tant de bo ho fos, una cosa o l’altra, per poder-ne tenir una opinió rotunda. Com podem no sen­tir emoció, petita o gran, per qui ha pen­sat en nosal­tres, podent no fer-ho? Rega­limo almívar levi­tant amb una aurèola de cotó fluix fins que, pata­pam!, la cara B del Nadal s’imposa sense permís. L’esclat de joia que pro­met tot l’arse­nal pro­pa­gandístic de la cele­bració s’esfuma de sobte quan ens auto­o­bli­guem a ama­gar-nos per dins la lla­gri­meta en somi­e­jar que vam ser feliços de veri­tat (o pot­ser no tant, però el record ens diu que sí) quan d’infants teníem pare i el tronc nu del tió cagava ale­gria eterna. Pot­ser fa tot just uns mesos que hem per­dut la mare però els nos­tres fills ens dema­nen, sense ver­ba­lit­zar-ho, que siguem la mateixa mare d’aquell Nadal que no hi ente­nia, de tris­te­ses. Com es ges­ti­ona tot ple­gat?