Per què no les han d’avisar?

Es fa difícil enten­dre per què les for­ces de segu­re­tat no poden avi­sar de forma automàtica una dona que denun­cia un mal­trac­ta­ment que el seu agres­sor és rein­ci­dent, que ha estat sen­ten­ciat pel mateix delicte con­tra ante­ri­ors pare­lles i que, en con­seqüència, el risc que corre de ser assas­si­nada és ele­vat. Per què no se la pot adver­tir i acti­var els cor­res­po­nents –i més efi­ci­ents– sis­te­mes de pro­tecció si l’estadística revela que la majo­ria dels femi­ni­ci­des tenen ante­ce­dents per idèntica causa? Es parla de pon­de­rar el dret a la inte­gri­tat de les dones i el dret a la pri­va­ci­tat i pro­tecció de dades, i s’entén, però, dis­cul­pin, no té color, i segons la meva opinió, el fet de rela­ci­o­nar-ho genera con­fusió. Perquè no ens refe­rim a una per­sona que en un moment donat ha pro­ta­go­nit­zat un epi­sodi de violència mas­clista, n’ha assu­mit la res­pon­sa­bi­li­tat penal, s’ha reha­bi­li­tat i està refent la seva vida, sinó a algú que torna a come­tre la mateixa acció, i en aquest cas s’ha veri­fi­cat que els rein­ci­dents quan tenen noves rela­ci­ons ten­dei­xen a repro­duir els seus com­por­ta­ments més ràpida­ment i amb més virulència. Què més ha de pas­sar per ado­nar-se que la dona està en perill i que el fac­tor pri­o­ri­tari és evi­tar el crim? El que ja està pas­sant, malau­ra­da­ment, i per a mol­tes –també per a mol­tes que han dema­nat suport– ja no hi ha res a fer. Cal millo­rar l’ava­lu­ació de ris­cos, ja que només en una de cada deu denúncies s’arbi­tren mesu­res de pro­tecció, sovint insu­fi­ci­ents, i cal que els homes –la majo­ria no són mal­trac­ta­dors– i tota la soci­e­tat sumin per posar fi a aquesta atroç violència estruc­tu­ral.