On tenim el cap

No sé si molts pro­fes­sors se sen­ten tan des­con­cer­tats davant dels seus alum­nes com Daniel Arias, que des de fa 25 anys impar­teix direcció estratègica de l’empresa a la Uni­ver­si­tat de Gra­nada: “Per a vosal­tres només soc un estímul que com­pe­teix en l’immens imperi d’inter­net. Evi­dent­ment soc més avor­rit que un vídeo d’influ­en­cers de Tik­tok.” En una con­tun­dent carta oberta als estu­di­ants traça un pano­rama molt cru sobre l’impacte cog­ni­tiu que les xar­xes soci­als pro­vo­quen en els seus engan­xadíssims usu­a­ris, i en par­ti­cu­lar en la min­vant capa­ci­tat de con­cen­tració que ell per­cep en els grups que té a classe: incom­prensió dels tex­tos, pobresa expres­siva, escrip­tura penosa, manca d’habi­li­tats comu­ni­ca­ti­ves, de lide­ratge, de resiliència, de dis­po­sició per al tre­ball en equip, dependència abso­luta del mòbil; “no ets a l’aula, ets a Ins­ta­gram”, els diu. Vivim el que s’ha defi­nit com l’era de les ments dis­per­ses per sobrecàrrega d’inputs que ens con­ver­tei­xen en éssers més super­fi­ci­als –més ton­tos?– i que afec­ten la salut men­tal dels més joves, com han denun­ciat davant dels tri­bu­nals les esco­les públi­ques de Seattle posant l’accent sobre­tot en el per­ju­dici edu­ca­tiu que com­por­ten. Aporto una experiència d’una jove addicta a Tik­tok que explica que es passa hores mirant vídeos curts –uns 15 segons– que la dis­tre­uen de les cabòries. Li demano que me’n relati un i no en recorda cap. I penso en els direc­tius de Goo­gle, Meta... tan curo­sos a limi­tar al màxim l’expo­sició dels seus fills a les pan­ta­lles. Per què deu ser? És impor­tant saber on tenim el cap.