Platets i sacrilegis lingüístics

Cal que els esta­bli­ments oberts al públic esti­guin en dis­po­sició d’aten­dre en català els con­su­mi­dors (arti­cle 128-1 de la Llei 22/2010 del Codi de Con­sum de Cata­lu­nya; arti­cle 34 de l’Esta­tut d’Auto­no­mia sobre el deure de dis­po­ni­bi­li­tat lingüística). Així ho recull la nor­ma­tiva vigent i, a més, la Llei 18/2017, de l’1 d’agost, de comerç, ser­veis i fires, esta­bleix, en l’arti­cle 3, que les per­so­nes que acce­dei­xin a l’acti­vi­tat comer­cial i a la pres­tació de ser­veis –també en qua­li­tat de tre­ba­lla­dors assa­la­ri­ats– han d’estar en con­di­ci­ons d’aten­dre els con­su­mi­dors en qual­se­vol de les llengües ofi­ci­als a Cata­lu­nya. Però, què vol dir ser atès? Que t’enten­guin o que et par­lin en qual­se­vol de les llengües ofi­ci­als? Aquesta set­mana, al res­tau­rant Pla­tets de Vila­franca –o pot­ser hau­ria de dir Pla­ti­tos– cam­brers i cli­ents s’han llançat els plats pel cap (en sen­tit figu­rat). L’encar­re­gat ha fet fora uns cli­ents acu­sant-los de “male­du­cats i racis­tes” perquè havien dema­nat a la cam­brera que els parlés en català, quan la dona era anda­lusa. Sacri­legi! Des que això va pas­sar, la nota del res­tau­rant a Goo­gle ha cai­gut en picat, han hagut de tan­car el per­fil de Twit­ter, i espe­reu! Tan odiós és viure a Cata­lu­nya o par­lar català a uns cli­ents? M’agra­da­ria veure’ls a Estònia o a Noru­ega...