Qui repica i va a missa?

Fa un parell de set­ma­nes, arran de la cimera de Macron i Sánchez, ens vam fer tips de sen­tir que no es podia “anar a missa i repi­car” i, en canvi, aquesta set­mana n’hem vist un cas claríssim i encara ningú no ha res­ca­tat la mítica frase feta. Però què és, si no, donar suport a la vaga de mes­tres i met­ges i, alhora, opo­sar-se als pres­su­pos­tos que per­me­trien apli­car les millo­res labo­rals que recla­men?

Pot­ser quan vostès lle­gei­xin aques­tes línies ja s’haurà anun­ciat un acord per als pres­su­pos­tos. Tant de bo; molts col·lec­tius soci­als i econòmics estan pen­dents de poder rebre els diners que els per­me­tran res­pi­rar una mica aquest any tan com­pli­cat. El gest d’ERC d’accep­tar el quart cin­turó sabent que li supo­sarà un des­gast elec­to­ral és un sacri­fici que de moment no han fet ni Junts ni el PSC, que seguei­xen fent càlculs elec­to­rals a pocs mesos de les elec­ci­ons muni­ci­pals. Però hi ha moments que el sen­tit de país i l’interès gene­ral hau­rien de pas­sar al davant dels interes­sos de par­tit, i ara és un d’aquests moments. Aquesta set­mana el males­tar que s’ha sen­tit al car­rer ha dei­xat clar que hi ha una emergència social a què cal res­pon­dre. I és la política que hi ha de res­pon­dre: no només un par­tit, ni tan sols un govern, sinó el con­junt del Par­la­ment.

Anar a missa i repi­car no és assis­tir a la recepció de Macron si el mis­satge que li tras­lla­des és el mateix que clama la mani­fes­tació que s’està cele­brant simultània­ment. Anar a missa i repi­car és dir-te soci­al­demòcrata i supe­di­tar els recur­sos de la sani­tat i l’edu­cació a la via­bi­li­tat d’un aero­port i un casino.