L’amic fotògraf, l’amic cuiner

En menys de vint-i-qua­tre hores, he per­dut dos amics d’aquells que dei­xen petja, i que han mort només amb un dia de diferència: en Miquel Ruiz i en Flo­renci Vergés. Amb en Miquel, el fun­da­dor de Fotògrafs per la Pau, que tre­ballà durant molts anys en aquest diari, a més de sopars i vet­lla­des memo­ra­bles, a més de col·labo­ra­ci­ons foto­pe­riodísti­ques i tro­ba­des arreu del ter­ri­tori, vam fer ple­gats uns viat­ges a Israel, Grècia i França, ana­des i esta­des que van resul­tar geni­als i de les quals ambdós vam par­lar després llar­ga­ment, recor­dant llocs, per­so­nat­ges i facècies. Amb la meva Carme, vam assis­tir con­vi­dats al seu genial (ino­bli­da­ble!) casa­ment amb la Dolors Per­pinyà a cala Pelosa de Roses, ens escrivíem i tele­fonàvem sovint, sobre­tot a par­tir d’aquesta llarga malura que ens l’ha arra­bas­sat. I amb en Flo­renci Vergés, cap de cuina del Motel de Figue­res durant també molts anys, ens vèiem cada dia per fer la carta de res­tau­rant, per escriure recep­tes i par­lar de temes humans i divins, tot din­tre una amis­tat sin­cera. Perquè en Flo­renci era allò que en podem dir un home bo, sense haver-hi de posar cap més afe­gitó. La seva bon­dat, la seva dedi­cació a la feina, les seves pre­o­cu­pa­ci­ons a l’hora de cui­nar per als com­panys de tre­ball (“la família” – en dèiem) eren cons­tants i a tota prova. Un desig de coratge per a la seva esposa Blanca i els seus fills, amb els quals em soli­da­ritzo en el dolor. Dos amics des­a­pa­re­guts en vint-i-qua­tre hores que dei­xa­ran un buit impor­tant i un enyo­ra­ment que em durarà set­ma­nes, mesos, anys... Des­can­sin en pau. Ja s’ho merei­xen, perquè en vida han sigut uns tre­ba­lla­dors impla­ca­bles.