Opinió

Tribuna

Occam contra Leibniz

“Tot i que tot és possible, l’opció més simple és sempre la més probable, a menys que porteu Murphy penjat de l’espatlla!

A mesura que pas­sen els anys, que hom agafa consciència d’un mateix, de les man­can­ces o de les capa­ci­tats que t’han acom­pa­nyat al llarg de la vida; quan ja t’has ben mesu­rat en dife­rents bata­lles i conei­xes les teves limi­ta­ci­ons; quan saps de què pots pre­su­mir i de què et resulta més bene­ficiós no par­lar, és lla­vors quan com­prens que mai, per més que t’ho pro­po­sis, podràs can­viar allò que ets.

Hi ha molta filo­so­fia al vol­tant de l’essència del ser, de l’indi­vidu pen­sant, però en rea­li­tat aquesta filo­so­fia apli­cada sobre un ésser –amb consciència d’ell mateix con­so­li­dada al llarg dels anys–, si no s’adapta a la forma de pen­sar d’aquest, actua de la mateixa manera que una ploma llis­cant sobre una superfície de ferro colat. Res. No suc­ce­eix abso­lu­ta­ment res. Per aquest motiu, i que em per­do­nin els lli­bres de filo­so­fia, no he tro­bat mai con­sol en les seves pàgines. A més, per a una teo­ria, sem­pre apa­reix la con­tra­te­o­ria que ho dis­cu­teix, així que sem­pre m’acabo que­dant amb la que més s’adapta a la meva forma de ser.

Us posaré un exem­ple que il·lus­tra per­fec­ta­ment el que us dic. Si truca un telèfon a mit­ja­nit, faig un salt al llit i el cor se m’esva­lota; no trobo l’inter­rup­tor del llum, vesso el got d’aigua, em llevo exal­tada mor­mo­lant impro­pe­ris i tre­pitjo el gat moll que miula empre­nyat; a cops de mà, inten­tant cer­car el telèfon en la fos­cor, l’acabo llençant a terra i quan, final­ment, acon­se­gueixo des­pen­jar, sento una veu que no conec i que –edu­ca­da­ment, això sí,– em demana dis­cul­pes per l’error. Números petits, dits gros­sos, vostè dis­culpi l’hora, senyora, em sap molt de greu... A tot això –que és allà on volia arri­bar–, jo ja he ima­gi­nat, deri­va­des de la tru­cada, mil pos­si­bles situ­a­ci­ons esgar­ri­fo­ses, totes amb esce­nes sag­nants, pobla­des de per­so­nat­ges fami­li­ars muti­lats, pro­ta­go­nis­tes únics de les situ­a­ci­ons més sinis­tres...

Puc posar-vos un altre exem­ple, aquest total­ment recur­rent. Truco a la meva filla, una dona adulta, inde­pen­dent, que tre­ba­lla, estu­dia i viu en pare­lla. No res­pon. Al segon ring, el meu cor, encara pal­pi­tant a con­seqüència de la tru­cada de l’exem­ple ante­rior, torna a esva­lo­tar-se exal­tat. Al ter­cer ring, he de prémer fer­ma­ment les bar­res per evi­tar que em surti per la boca. Al quart ring, els meus dits gar­ra­ti­bats cla­ven les ungles en el braç del meu home, que em mira expec­tant. Al cinquè ring, quan ja he repas­sat per enèsima vegada en vint segons tots els titu­lars d’El Caso, la meva filla res­pon, fresca com una rosa, aca­bada de sor­tir de la dutxa. Leib­niz em feli­ci­ta­ria per la meva reacció que exem­pli­fica amb escreix el seu prin­cipi de ple­ni­tud: Tot allò que sigui pos­si­ble que passi, pas­sarà.

I jo em pre­gunto, per què? Per què aquesta tendència leib­ni­zi­ana a esce­ni­fi­car totes les pos­si­bi­li­tats? O el que és pit­jor, per què davant de qual­se­vol situ­ació pos­si­ble repasso men­tal­ment totes les pos­si­bi­li­tats i em quedo sem­pre amb la pit­jor (del fet de que­dar-me sem­pre amb la pit­jor, con­cre­ta­ment Leib­niz no en fa esment, tot s’ha de dir).

No seria molt més sen­zill per a l’ésser humà pren­dre sem­pre l’opció que ens pro­posa el bo d’Occam? Aquest filòsof anglès, frare fran­ciscà per a més dades, postu­lava mera­ve­llo­sa­ment que “en igual­tat de con­di­ci­ons, l’expli­cació més sim­ple sol ser sem­pre la més pro­ba­ble”. Benau­rat Occam!

Si sona un telèfon a mitja nit, l’expli­cació més sim­ple és que sigui un error. Si no es des­penja un telèfon, l’expli­cació més sim­ple és que l’inter­lo­cu­tor està ocu­pat. I si et fa mal el cos­tat dret i el dia ante­rior has fet una classe de fit­ness, on t’han trin­xat fins al moll de l’os, el que tens no és una malal­tia incu­ra­ble. Es tracta, sen­zi­lla­ment i sim­ple, “de fibla­des”. Però no. Mai optem per l’opció més sim­ple. I per què no? Doncs perquè després de com­bre­gar amb els postu­lats del fran­ciscà, fet que ens ha cos­tat mol­tes ses­si­ons de medi­tació i auto­a­juda, arriba Murphy, un engi­nyer molt malas­truc, i ens ho posa tot cap per avall.

I en vistA que els ente­sos no es posen d’acord, aquí us deixo, doncs, el meu prin­cipi. Diu així: “Tot i que tot és pos­si­ble, l’opció més sim­ple és sem­pre la més pro­ba­ble, a menys que por­teu Murphy pen­jat de l’espat­lla!” I, en aquest cas, sabeu què? Espol­seu-vos-la!

Paraula de giro­nina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia