Contra Plensa

Ho sento, no m’agra­den els aque­lar­res con­tra els artis­tes, bons o dolents. A Josep Maria Subi­rachs li van desit­jar la mort atro­pe­llat per un tram­via quan estava fent la façana de la Passió de la Sagrada Família. No va patir el mateix infor­tuni que Gaudí però al cap de poc va caure malalt afec­tat per la diar­rea d’insults, que per a més inri venien d’intel·lec­tu­als. I sí, anys després es va morir en part de tris­tesa. Al cen­tre de la diana, ara hi han posat una foto de Jaume Plensa, un artista que cer­ta­ment s’ha venut al diner, ha mac­do­na­lit­zat la seva pro­ducció artística i se sap pro­te­git pels pode­ro­sos, fe que irre­me­ia­ble­ment l’allu­nya de la plebs. Molt mala­ment, sí, i? Encara resul­tarà que tra­fica amb armes i no amb obres d’art, per medi­o­cres que siguin. Cal repli­car les per­for­man­ces de tant mal gust que es feren als anys noranta con­tra Subi­rachs i cla­mar que pen­gin Plensa dalt d’un dels seus soporífers caps escul­pits? Peri­o­dis­tes, crítics i artis­tes han escrit refle­xi­ons magnífiques entorn a la deriva del seu tre­ball, però els lec­tors hem de ser madurs: en lloc d’apun­tar-lo a ell, hem de diri­gir les exigències, amb tota la ràbia que vul­guem, al sis­tema que li dona suport. Els artis­tes són tre­ba­lla­dors com els for­ners i els llau­ners, dei­xem de donar-los tanta importància.