Fer servir el cap

Cada dia em pre­gunto: per què els humans mal­gas­tem la nos­tra vida en collo­na­des i no som capaços de pen­sar que la nos­tra passa com un bluf i ja no hi som? El nos­tre món va mala­ment perquè els humans el fem anar mala­ment. Ja sé que uns tenim menys culpa que d’altres, però tots hi hem posat la nos­tra part. Lle­gint les notícies del dia a dia podem anar seguint els nego­cis de tan­tes per­so­nes que no saben els diners que tenen i encara s’aixe­quen al matí pen­sant a qui poden fotre per aug­men­tar els seus bene­fi­cis. Si ja no saben com gas­tar el seu patri­moni...

Dies enrere quan es va par­lar de l’aug­ment del sou mínim, els empre­sa­ris van posar el crit al cel com si se n’anes­sin a la ruïna. No seria hora que la huma­ni­tat es parés a refle­xi­o­nar per posar en marxa un nou ordre social, que fes des­a­parèixer aques­tes grans diferències i que per­metés que tot­hom tingués un mínim per viure rela­xats i feliços? Em faig un tip de donar-hi vol­tes i em des­es­pera que no pugui fer-hi res. Aquests grans finan­cers no tenen cap? Conec pocs empre­sa­ris que dedi­quin el seu temps i els diners a inver­tir en bene­fici de la soci­e­tat. Molt pocs. Em sobren dits d’una mà.

Em costa d’enten­dre que aquests explo­ta­dors no mirin la cara dels que depe­nen d’ells i que puguin dor­mir tran­quils. M’agra­da­ria poder-nos seure en una taula i poder par­lar de les coses més sen­zi­lles amb tota clare­dat. Tenim el pro­blema dels emi­grants. L’han de veure per força encara que no vul­guin. I com se solu­ci­ona? Ben fàcil, en comp­tes d’anar als seus països a explo­tar-los tra­ient les matèries pri­me­res a preus ver­go­nyo­sos, el que cal és inver­tir i dei­xar que es gua­nyin la vida.

Hi ha un tema que sem­pre m’ha pre­o­cu­pat molt, és el de l’agri­cul­tura. Els pobres page­sos tre­ba­llen de sol a sol i ningú no s’ha plan­te­jat que seria ben fàcil esta­blir uns preus mínims que asse­gu­res­sin tre­ba­llar amb la tran­quil·litat que podran por­tar una vida digna i arri­ba­ran a final de mes. Passo per davant d’una botiga de frui­tes i ver­du­res, i em poso de mala llet, i per­do­neu l’expressió. Pot­ser perquè em passo la vida en un poble petit, on cada dia per anar a bus­car el pa i el diari passo enmig de camps de pome­res i veig tot el procés que cal seguir fins arri­bar a la collita, pot­ser per això visc més l’explo­tació als agri­cul­tors. Des de començament d’any no es para, fins que arriba el dia de la collita. S’han de podar els arbres, acla­rir els fruits perquè tin­guin la mida ade­quada –el mer­cat és molt exi­gent–, posar i treure les malles de pro­tecció, ja que una pedre­gada s’ho pot fer-ho anar tot en orris, i collir la fruita per por­tar-la després a la coo­pe­ra­tiva, on ha de començar el procés de venda. I aquí hi inter­vin­dran els inter­me­di­a­ris, que mira­ran de treure el màxim sense haver-s’hi jugat res. S’han pre­gun­tat el cost del quilo de fruita? Els és igual. I per això se n’han anat arran­cant ves­sa­nes i ves­sa­nes, perquè per per­dre-hi calés val més que­dar-se a casa sense fer res. I això mateix podríem dir de la pro­ducció d’altra fruita, i no diem res de la rama­de­ria. Ara estem en període de sequera. Si per­dura, qui rebrà? Ja en podeu estar segurs, el pagès. Ho repe­tiré mil vega­des, aquest món no té cap ni cor.

Diuen que són les lleis del mer­cat, jo més aviat diria que és la llei del més fort. El diner és el que mana. I ho veiem a tot arreu. Sem­pre he estat en con­tra dels con­trols estric­tes, però està demos­trat que si els humans som cor­rup­tes per natu­ra­lesa no ens que­darà altre remei que fer pas­sar tot­hom pel mateix adreçador. El més fotut és que després hau­rem de con­tro­lar els que fan els con­trols, perquè cada dia ens tro­bem amb casos de cor­rupció en els que hau­rien d’asse­gu­rar que tot fun­cionés cor­rec­ta­ment. Encara sort que en el nos­tre petit món hi ha molta gent que ho dona tot per inten­tar que les coses fun­ci­o­nin més bé.

Segu­ra­ment aquest deu haver de ser el mis­satge: ja que no és a les nos­tres mans resol­dre els grans pro­ble­mes del nos­tre món, almenys pro­cu­rem que al nos­tre vol­tant la gent vis­qui el millor pos­si­ble gràcies a nosal­tres. Per això dei­xeu-me feli­ci­tar la gent del muni­cipi de la Tallada que ha posat en marxa un cen­tre de lec­tura que per­metrà, amb l’ajuda de tots, fer un recull de lli­bres que faci­liti que tot­hom pugui lle­gir de franc. Quel­com és quel­com, que diria l’opti­mista.