Resulta que el pobre era ell

Fa un any es bur­lava de totes les per­so­nes que Càritas atén: “Pobres a Madrid? On són? Que me’ls ense­nyin, que no els veig!”. Enri­que Osso­rio, con­se­ller d’Edu­cació i por­ta­veu del govern de Díaz Ayuso, fent comèdia davant dels peri­o­dis­tes i negant la rea­li­tat. I ara resulta –ja s’ha de tenir palla a l’ull!– que el pobre és ell. Ell que cobra més de 100.000 euros anu­als, que dis­posa d’un patri­moni d’1,4 mili­ons i, així i tot, li cal dema­nar suport per enge­gar la cale­facció i escal­far l’aigua, entre altres com­pen­sa­ci­ons pel gran esforç de por­tar qua­tre fills al món; i si algú té enveja, que s’hi posi fulles, que no pensa renun­ciar al que és seu. No és l’únic apro­fi­tat d’aquesta història, si bé el seu pro­ta­go­nisme polític i el tarannà fat­xenda que llu­eix han ser­vit per evi­den­ciar els per­ver­sos efec­tes no desit­jats que es poden pro­duir –i es pro­du­ei­xen– quan les aju­des soci­als no qua­dren amb el nivell de renda de qui les per­cep, com passa en aquest cas amb els bons tèrmics i les famílies nom­bro­ses: no totes, òbvi­a­ment, sobre­vi­uen amb ingres­sos esqui­fits. Les dades són prou sig­ni­fi­ca­ti­ves: unes 242.000 per­so­nes que reben el xec pel con­cepte esmen­tat no han acre­di­tat pro­ble­mes econòmics i l’admi­nis­tració des­co­neix si són vul­ne­ra­bles. El govern ha anun­ciat que can­viarà la regu­lació per intro­duir-hi els deguts cri­te­ris de renda i seria desit­ja­ble –és la meva opinió– que tots els sub­si­dis es diri­gis­sin exclu­si­va­ment a qui els neces­sita i no a la ciu­ta­da­nia en gene­ral per evi­tar forats regres­sius en l’estat del benes­tar. De cap manera hem de sub­ven­ci­o­nar pobres com l’Osso­rio.